Fora de classe

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és filòsofa i assagista i defensa la filosofia com una forma de vida, un art que neix al carrer i que continua sense interrupció a l’espai íntim i i invisible. El 2016 va publicar a Arcàdia Fora de classe, un llibre ple de textos de guerrilla que busquen un punt en comú per crear un lloc d’interpel·lació i de trobada, obrir camins i anar teixint nous mapes.

Foto: Liz West

1. Entre moltes d’altres, hi ha una frase d’aquesta gran col·lecció d’històries i de pensaments que em captiva: «Busco un home que hagi oblidat les paraules per poder parlar amb ell». Oblidar les paraules per poder parlar: una contradicció? No. Crec, més aviat, que és una condició. Els taoistes alertaven del perill de fixar el sentit de la realitat i tenien por d’aquells que s’aferren a les paraules per construir-se una posició més forta. Les paraules com a tribuna i com a gàbia: això era el que calia oblidar per poder parlar, per poder parlar-nos. Com ara.

2. La filosofia és la confiança que el pensament pot transformar la vida i fer-la millor. És a dir, que podem viure pensant i pensar com volem viure, en un trànsit sense garanties entre el silenci i l’acció. La filosofia no pretén esgotar el silenci ni ser pura acció. Sap que els contorns del que podem dir i pensar són limitats i parcials, que estem, per tant, envoltats de silenci. Però sap també que sense endinsar-nos més enllà dels límits del que encara no sabem com dir, l’acció és mera repetició i acceptació del que hi ha.

3. La dificultat és l’esquer del desig. La complicació, en canvi, és la trampa del qui es vol poderós. Qui comparteix les seves dificultats posa l’altre al seu nivell i el fa entrar en un joc d’interlocució: anem a pensar això… junts. Qui vesteix el seu discurs o la seva obra o la seva vida de complicacions, en canvi, el que fa és declarar la seva superioritat i imposar-la com a inaccessible.

4. La paraula filosofia no ha perdut mai el seu prefix amorós, perquè el desig no ha deixat de ser mai el motor del pensament. Aquest és un fet que cal reivindicar i celebrar en un temps, com l’actual, en què tot saber es legitima pel seu caràcter instrumental i procedimental.

5. Actualment, es parla amb preocupació de l’abandonament de la lectura quan els nens i nenes arriben a adolescents. Però, i l’abandonament del dibuix? Passa molt abans i el tenim del tot acceptat: «Ui, jo no sé dibuixar», acostumen a dir sense vergonya. Ens imaginaríem dir el mateix pel que fa a la lectura o a l’escriptura?

6. Què fa, al pensament, valent? Jo diria que un pensament és valent quan interpel·la i es deixa interpel·lar. Això vol dir: quan s’adreça i s’exposa, quan aporta idees que alteren els marges sobre els quals ens movem normalment. Un pensament valent interpel·la perquè ens desplaça: el que som, el que pensem i el que sabem deixen de mirar-se al mirall per haver-se de mirar a través dels ulls, de les paraules, de les vides i de les problemàtiques d’altres. No existeix el pensament privat. La valentia més gran és deixar-se tocar.

7. Als filòsofs ens encanta relacionar el pensament amb el desig i, en últim terme, amb la necessitat. Recordem, si no, les primeres paraules de la Metafísica d’Aristòtil: «Tots els homes desitgen per naturalesa saber». És la declaració de principis d’una concepció radicalment oberta del pensament, no només perquè es declara accessible a qualsevol, sinó també per a tothom necessari. Lluny dels cercles iniciàtics i dels temples closos del coneixement, la necessitat de pensar neix del desig de tot ésser humà de saber i comprendre.

8. Es pot aprendre a pensar lliurement per força? Cal forçar el naixement del desig de llibertat? Aquesta és la paradoxa de la modernitat i dels sistemes educatius i polítics que coneixem. Hegel deia que no es pot imposar la llibertat a cap poble ni a cap persona.

9. Enfront de les paraules d’un gran filòsof, puc donar testimoni, i sé que és compartit per molta gent, que la filosofia no promet la salvació ni la felicitat, però que a mi m’ha salvat d’una mort en vida i m’ha fet, i em fa encara, molt feliç. Mort en vida era la biografia acadèmica, professional, afectiva i política que ens esperava als qui sortíem de la infància i de l’escola a finals dels anys vuitanta.

10. Sota el discurs de la normalitat política i del creixement econòmic, es desplegava ja l’ombra d’una societat basada en l’individualisme, la privatització dels espais comuns i la compartimentació creixent dels sabers i les professions. Una societat en què el desig era abocat al consum, la comunicació a l’opinió i l’aprenentatge al currículum. La nostra societat. La por i el fàstic que jo sentia en aquell moment es dissimulaven en un silenci contingut d’adolescent. Fins que vaig trobar la filosofia. El que podria semblar un refugi va ser una porta al món i a la paraula compartida.

11. Seguint les pistes de la filosofia, el camí del jo porta al nosaltres. Fins i tot en la més radical soledat no hi ha pensament privat. La filosofia busca la interpel·lació. Sense refugiar-se en el consens, és una veu singular que busca una raó comuna. Què en penses del que penso? És la seva radical interrogació.

12. La filosofia és una pràctica d’alliberament: allibera les paraules de tot allò que les empresona, les codifica, les disciplina, les aplana o les mercantilitza.

13. L’opinió, el dogma i la por: són els tres grans enemics de la filosofia, els tres aliments principals de la mort en vida. Per tot això, la filosofia no garanteix la vida eterna, però sí l’alegria de saber-se viva i dreta. No és això, la felicitat?

14. Em pregunto, com a professora de filosofia, què estic fent si em costa tant transmetre, a la pràctica, una de les idees més importants de la tradició filosòfica: que hi ha coses, persones, situacions i valors que són un fi en ells mateixos.