Lectures

L'univers de la gent que fuig

A «No somos refugiados», Agus Morales intenta sacsejar-nos i fer-nos obrir els ulls

| 09/01/2018 a les 09:20h
Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca, lectures

Foto: Bengin Ahmad



Mentre alguns discuteixen l’existència d’universos paral·lels i d’altres donen voltes a si és possible considerar científic el postulat d’aquests, alguns tenim clar que donades les realitats tan dispars d’un món que s’enfonsa, les hipòtesis físiques i filosòfiques queden atrinxerades quan els passa per damunt la veritat dels èxodes que demostra que sí, que de tan lluny que aparquem el problema, es podria dir que hi ha universos paral·lels al nostre amb els corresponents esdeveniments històrics, polítics, íntims, econòmics i sentimentals.
 
Regides per unes lleis que neixen principalment de les guerres, i desterrades sempre per la violència, cada minut vint persones són forçades a desplaçar-se al món. I nosaltres, que voldríem fer-hi alguna cosa però que en el fons seguim rondinant per les nostres misèries de color de rosa, ja ens donem per satisfets amb això que tant ens agrada fer als occidentals, buscar una etiqueta que funcioni a nivell de màrqueting i d’autoredempció i fer-la córrer per les xarxes. Els hem batejat com a refugiats, però dels seixanta cinc milions de refugiats que compta ACNUR, gairebé dues terceres parts no ho són perquè no han sortit de les fronteres del seu país; sí que són en canvi, desplaçats interns.
 
De tot això ens parla Agus Morales a No somos refugiados, i també d’aturar-nos a pensar com un terme es desvirtua igual que una bola de neu que es va fent grossa fins a adquirir el significat maldestre que refugiat té a l’actualitat: el de l’enemic del segle XXI o el d’una massa deshumanitzada sobre la qual vessem paternalisme i compassió que no és en cap cas el que necessiten ni tampoc el que desitgen les persones que designem amb aquest terme.
Cert és que la voluntat política és l'única que realment podria millorar la situació d’aquests refugiats i desplaçats, i que com bé explica Morales en el seu llibre, el sistema d’asil internacional és un fracàs absolut i només els acords dels estats membres podrien moure les fitxes d’una manera eficaç.
 
El que sí que està a les nostres mans, i que per tant podríem i hauríem de fer tots i cada un de nosaltres, és llegir No somos refugiados. Aquesta vegada no recomano un llibre sinó que el recepto per debilitar aquesta tolerància nostra de la qual fem gala mentre a diversos punts del planeta tenen lloc els que de ben segur són els esdeveniments històrics més importants dels nostres temps.
 
En el pròleg, Martín Caparrós escriu: No queremos saber. Queremos, a lo sumo, informarnos -que con frecuencia es lo contrario. Saber requiere tiempo y voluntad, la intención de entender, el compromiso de entender; saber te dificulta el recurso habitual de hacerte el tonto.
 
Però Agus Morales vol saber, necessita saber, es prohibeix ignorar, i amb la intenció de sacsejar-nos amb històries humanes i fer-nos obrir els ulls, relata en primera persona el testimoni i l’experiència de molts desterrats per la violència. Viatja als orígens del conflicte a Síria, Afganistan, Pakistan, República Centreafricana o Sudan del Sud, camina amb els centreamericans que travessen Mèxic i s’atura als campaments de Jordània, a la seu del govern tibetà a l’exili i s’endinsa a les rutes més perilloses, en els rescats al Mediterrani.
 
A diferència d’un assaig en què el text resulta summament persuasiu, en aquesta crònica Augus Morales no jutja ni tampoc ens vol convèncer de la veracitat del seu relat, només plasma en paper les paraules dels que rere l’etiqueta de refugiats entenem com un grup compacte, i que molt contràriament, respon a milions de persones individuals amb nom i cognoms, inquietuds i pors, desitjos, i molt sovint ferides de guerra. Persones amb rostre, cor i cervell que pateixen per la seva família i pels seus amics, la seva llar, la seva terra. Homes i dones, joves i vells de carn i ossos que han quedat atrapats en camps i fronteres a l’espera d’asil, protecció, dignitat i de tornar a prendre el control sobre el seu destí. Les imatges de la fotoperiodista Anna Surinyach acompanyen el text amb una mirada neta que reflecteix amb dignitat les persones.
 
En un moment en què el periodisme es posa en dubte per falta de rigor, per interessos polítics o per falta d’independència i objectivitat, Morales irromp com aire fresc llibreta en mà, elegant, mesurat, discret i delicat, i dota el sector de visió humanista i d’una nova actitud del tot necessària: la d’oferir bon periodisme amb l’enfocament posat a explicar què passa al món a partir de les petites històries, dels detalls que poden explicar la magnitud del conflicte sense conceptes equivocats ni conclusions errònies.
 
La crisi dels refugiats no és una crisi d’Europa, és una crisi del món tal com s’explica en aquest text, que de tan oportú s’ha de llegir ara i entendre en el moment present: qui són, d’on venen o què implica acollir els protagonistes d’aquestes històries.
 
Pel que fa als universos, doncs, no haurien de sorgir gaires discrepàncies: fins al moment, d’univers en tenim un que acull aquest món foll. M’atreviria a dir que és gairebé una obligació moral mirar d’entendre’l.



* La cirereta:
 
“Que la historia no recuerda a las víctimas de la guerra se ha convertido en un cliché, y eso es lo peor que le puede ocurrir a una causa silenciada. Solo cuando la tragedia que ha sufrido la víctima supera el umbral de nuestra tolerancia al dolor ajeno –un umbral cada vez más alto–,reservamos tiempo para el consumo del su historia. Ni siquiera estamos interesados en el relato: lo que nos atrae es la experiencia límite, la confirmación, casi siempre gráfica, de que la violencia destroza a las personas, y de que la violencia está lejos de nosotros.”   
 


 No somos refugiados

 © Agus Morales, amb fotografies d'Anna Surinyach
 
 © Círculo de Tiza, 2017

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
T de Teatre explora el patiment físic i emocional en una comèdia dirigida per Julio Manrique
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida