Galeria

Som més que cicatrius

14 dones expliquen què vol dir viure amb marques a la pell

| 12/01/2018 a les 12:02h
Especial: Galeria
Arxivat a: Passadís, galeria
Imatge il·lustrativa
Les cicatrius estan vistes com a perilloses i lletges. Com si les haguessis d'amagar i sentir-te'n avergonyit. Sophie Mayenne treballa per canviar aquesta percepció amb Behind the Scars, un projecte fotogràfic que retrata persones que en tenen i que n'expliquen el motiu. Són elles, normalment dones, les qui han hagut de plantar cara als prejudicis, sentint-se tantes vegades insegures i vulnerables. Però és ara, davant la càmera, que ens ensenyen la seva fortalesa: com han après a acceptar les cicatrius, a conviure-hi i a estimar-les. 

 
1. L'estiu del 2015 hi va haver un incendi a casa meva. La meva roba i la meva vida estaven cremant-se. Vaig passar l'estiu a la unitat de cremades del Fulham Road. Les meves cicatrius i el teixit cicatritzant continuen canviant, però mai m'havia sentit tan bonica. 

Foto: Behind the Scars



2. Les meves cicatrius són d'un incendi relacionat amb abús domèstic. Em vaig cremar quan tenia 29 anys, i ha estat un viatge difícil de gestionar. La comoditat que tinc amb les meves cicatrius és la clau per ser qui soc ara. Són la joia més preuada i costosa que tinc. He sobreviscut, i fer-me aquesta fotografia mostrant les meves cicatrius potser pot ajudar algú altre. 

Foto: Behind the Scars



3. El 1997, quan tenia 7 anys, vaig sobreviure a una explosió de gas. M'han sotmès a 27 cirurgies reconstructives. Sempre he estat còmoda amb les meves cicatrius, per a mi són boniques i expliquen diferents històries. Són especials. 

Foto: Behind the Scars



4. Quan tenia 14 anys vaig salvar un cavall que es deia Fly, i me'n vaig enamorar immediatament. Un matí, mentre alimentava cavalls al camp, en Fly en va intentar fer fora un altre però em va tocar a mi, a la cara. Al principi em vaig quedar en xoc, era petita i estava sola al camp, tota plena de sang. Tot i així, després d'alguns viatges a l'hospital, la cicatriu és només una part més de la meva cara. Ara fa quatre anys que em va passar això, la cicatriu ha creat una adhesió a l'os de la meva galta i per això es nota. Encara que tingués l'oportunitat d'esborrar-la, mai ho faria. No crec que la bellesa hagi de ser simètrica!

Foto: Behind the Scars



5. Quan era petita, vaig tombar una tassa de te bullint al taulell. Em vaig cremar l'espatlla i el pit esquerre i l'estómac. Les meves cicatrius han estat amb mi des que duia onze mesos de vida al món, això és tot el que sé. Ni tan sols recordo el meu cos sense cicatrius. En els dies que em sento segura dic que "només és una cicatriu". Tothom té alguna cicatriu. És clar que he tingut dies dolents. Però només quan em trobo una cara nova i em mira amb fàstic, és quan penso: "Ostres, tinc alguna cosa estranya?" I després recordo "la cicatriu, vaja". És una part de mi, però només és una cicatriu. 

Foto: Behind the Scars



6. Vaig començar a fer-me mal quan tenia 13 anys i he tingut dificultats amb això des de llavors. El problema amb l'autolesió és que cada vegada és pitjor i t'acabes fent més i més mal. Fins i tot més del que et pensaves que era possible abans que comencessis. Realment és una addicció i arribes a un punt en què els cirurgians et diuen que la cirurgia plàstica ja no pot millorar les cicatrius. L'única cosa que pots fer és estimar-les i així, a poc a poc, totes aquelles connexions negatives que les acompanyen aniran desapareixent, juntament amb el dolor. Les meves cicatrius expliquen la meva història, i mai deixaré que les opinions o pensaments dels altres ho canviïn. 

Foto: Behind the Scars



7. Tinc aquesta cicatriu perquè una aranya em va picar mentre estava en un viatge a l'Índia. Després que em piqués, només vaig tenir la sensació de formigueig, però no hi havia ferida. La picada va passar a ser un abscés i vaig necessitar cirurgia quan vaig tornar al Regne Unit. La ferida era de sis centímetres de profunditat i tres de llargada. 

Foto: Behind the Scars



8. Vaig néixer sense els dos radis. Quan tenia un any em van fer la primera cirurgia a la mà dreta. Un any més tard els metges van decidir operar-me l'esquerra. La primera operació va anar bé, però durant la segona hi va haver complicacions. Els metges no sabien que els ossos de la meva mà esquerra eren diferents dels de la mà dreta. Quan tenia 15 anys vaig notar que hi havia alguna cosa que anava malament en el meu canell esquerre. Vaig haver de tornar a operar-me. La malaltia es diu hemimèlia, i un cas com el meu passa a una de cada cent mil persones. Sempre he tingut problemes amb les meves cicatrius, no puc acceptar-me per culpa d'elles i altres persones tampoc ho han fet. Ara penso que són el que soc. Finalment, puc sentir que no les he d'amagar, que són el meu jo real. 

Foto: Behind the Scars



9. Quan tenia 14 anys estava jugant amb una pistola. És per això que estaré tota la meva vida en una cadira de rodes. Però, malgrat el que penseu, mai he trobat cap motiu per sentir-me una víctima. Les meves cicatrius físiques i espirituals em van fer créixer més forta i empoderada. Jo volia ser jugadora de tenis, i això és el que soc. Volia ser model, i endevineu-ho... Soc model. Treballo a la indústria de la moda representant persones amb limitacions però no limitades. Estimem, lluitem, guanyem, perdem. Som reals i la meva història ajuda a veure com de boniques som. Amb totes les cicatrius incloses. 

Foto: Behind the Scars



10. Em van diagnosticar escoliosi quan tenia 9 anys. En aquell moment ja era severa, amb una corba de 40 graus. Sabia, quan vaig sortir de la consulta, que mai no podria ser el que volia ser, una ballarina. Des que m'ho van diagnosticar, ha estat difícil que qualsevol professora de ballet me'n volgués ensenyar. La meva esquena ha empitjorat, tenint 60 graus al final.

Em van fer una fusió vertebral quan tenia 13 anys. Vaig tenir la sort de poder anar a una escola de ball quan en tenia 15. Allà els professors van veure el meu amor pel ballet i, en comptes de centrar-se en la meva columna vertebral, es van centrar en aquesta estima. Estic molt agraïda d'anar a una universitat d'arts escèniques on els meus professors em tracten igual, i em veuen com una persona apassionada i no com una discapacitada. Després de sis anys encara no em sento com si fos jo, però he de recordar que si no hagués acceptat la cirurgia, ara estaria en una cadira de rodes. 

Foto: Behind the Scars



11. Els últims mesos han estat difícils perquè la meva pell ha empitjorat molt. Des dels 18 mesos, quan em van detectar epidermòlisi, fins a principis d'aquest, he pogut viure una vida gairebé normal malgrat la malaltia: les cures eren fàcils i ho podia amagar. Però a principis d'aquest any ha començat a empitjorar molt i ara no puc fer les mateixes coses d'abans. No tinc gaire confiança ni autoestima. Una bona part del dia estic o curant-me la pell o patint-ne el dolor. Però ara més que mai he de recordar que soc la mateixa. Que continuo sent bonica i que aquesta malaltia que tindré tota la vida no em defineix. Serà una gran part de la meva vida però no me la prendrà. Aquesta malaltia és estranya i hi ha molt poca consciència. El finançament per a la recerca és tan reduït que, possiblement, mai em curaré. Però per molt que això sigui així, espero que les pròximes generacions tinguin accés a tractaments.

Foto: Behind the Scars



12. El meu tumor em va canviar la vida de moltes maneres. Tenia la mida d'un gra de raïm, i l'operació amb què me'l van treure em va donar una confiança incondicional. El 2012 em van diagnosticar un limfoma. Però el problema no va ser el càncer, sinó el descobriment d'un tumor enorme. Era benigne, però molt gros. Estava al costat del meu fetge, envoltat d'un munt de nervis i de l'artèria principal de la meva cama. La cirurgia va durar 5 hores. M'estimarà el meu xicot, em trobarà atractiva? Vaig aprendre a estimar-me molt. Va ser un viatge total d'acceptació. El meu increïble cos no m'ha fallat encara, així que, qui soc jo per no estimar-lo si m'ha mantingut viva? El missatge és senzill: tenim un bonic vaixell per dur-hi la nostra ànima, que treballa amb molta dificultat per donar-nos suport cada dia. L'amor que tinc pel meu cos és insuperable. Soc una noia molt afortunada. 

Foto: Behind the Scars



13. M'he convertit en una dona forta i independent per la meva mare i pel que va passar. Ha estat tot un viatge. Tenia 5 mesos, estava dormint la migdiada. Hi va haver un foc i vaig perdre dos dits. Vaig trigar un any a recuperar-me i vint-i-cinc anys a acceptar-ho. Sé què són aquelles mirades, aquells xiuxiueigs o allò d'haver de donar l'altra mà. Però la meva mare va empènyer una lluitadora que ara no té por de qui és. Encara que a vegades em fa mal quan la moc, i que la lluita mental per acceptar-ho del tot no ha acabat, ja no l'amago.

Foto: Behind the Scars



14. El meu cos està ple de cicatrius. Durant molt temps ha estat un camp de batalla. La meva relació amb ell i amb les cicatrius no ha estat fàcil. Des que he anat creixent m'importa menys el que la gent pensi de mi. He aconseguit veure el meu cos com un regal preciós: és només meu, m'ha ensenyat coses que ningú m'ha ensenyat mail, és resilient i bonic. El meu cos i jo ara som un exèrcit i les meves cicatrius, un record de la meva fortalesa.  

Foto: Behind the Scars

COMENTARIS

Valentes
Anònim, 12/01/2018 a les 20:43
+11
-4
Valentes per tirar endavant i superar allò que sembla insuperable. Valentes per aprendre a acceptar-se i explicar la seva història. Tan de bo tinguin o trobin al seu voltant tot el suport que es mereixen.
Cicatrius externes /internes
Anònim, 12/01/2018 a les 23:18
+6
-0
Molt valentes per afrontar les cicatrius externes,que són visibles als altres,però cal ser molt més valenta per superar les cicatrius internes, aquelles que no deixen mai de fer mal que no acaben mai de cicatritzar i que ningú veu.
Precioses totes!
Cati Tortell, 13/01/2018 a les 08:34
+2
-0
Precioses totes ,valentes , lluitadores ¡!que no deixin mai d' estimar-se a elles mateixes!!!!! El fisic no defineix l' interior de les persones. Anims i força a totes.
M'indigna
Anònim, 13/01/2018 a les 10:24
+6
-15
Només per curiositat, m'agradaria saber què passaria si publiquéssiu un article que planyéssiu els homes amb cicatrius. Amb fotos i textos només sobre aquests homes i pel fet de ser homes.
En contra del relat que ens voleu vendre, tanta angúnia fa un home amb mitja cara cremada que una dona en la mateixa ferida.
Però el més indignant del cas, és que quasi totes aquestes ferides de les fotos, son d'accidents. I d'accidents, en pateixen molts més els homes que les dones. El masclisme els hi ha donat als homes el "privilegi" de fer totes les feines dures i perilloses. Si us hi fixeu veureu que hi ha molts més homes sense una cama, sense un braç sense alguns dits, etc que no pas dones. Però molts més. Aquest article que ho vol ignorar el trobo insultant. Mireu segons el Instituto Nacional de Estadística, al 2016: "Numero de muertes por causas externas:
Accidentes de tránsito: 442 dones i 1448 homes
Agresiones (homicidio): 104 dones i 178 homes (us pensàveu que es maten dones perquè son dones? ingenus! tot és mentida)
Muertes por accidente de fuego, humo o sustancias calientes: 78 dones i 107 homes
Muertes por accidentes de trabajo: 35 dones i 461 homes
Això és estadístiques de morts, però la proporció homes-dones en ferits ha de ser similar.


Tot i que els homes han de sofrir molt més que les dones aquests accidents, ens planyeu només les dones. És insultant i indignant. Com he dit, si haguéssiu publicat un article on només hi surtin els homes expressament, planyent-los a ells i només a ells, segur que ho haguessin prohibit per sexista.

Estem dins d'una bogeria col·lectiva de victimització humiliant per les dones.
El que ens fa diferents, ens fa unics
Laura Roger, 13/01/2018 a les 12:15
+3
-0
Les meves cicatrius son taques, tinc vitilic, taques blanques per tot el meu cos, cara, mans, braços, cames. Porto mes de 30 anys amb vitilic, i he apres a acceptar-les, els q m estimen no les veuen, i he apres a q viure amb elles em fa la q soc. Valentes totes les dones d aquest reportatge amb les seves diferiencies
Per a l'Anònim que diu "M'indigna"
Mordor , 13/01/2018 a les 15:23
+6
-0
No discuteixo si els homes pateixen més accidents i per tant més cicatrius que les dones, però les exigències de la nostra societat sobre el cos de la dona són molt més altes que sobre el dels homes.
A les dones se'ls exigeix que es cuidin molt més que als homes. Elles han de semblar sempre joves i estar primes i anar ben arreglades mentre que als homes no tant.
Recordo un company de classe amb una cicatriu que li travessava tota la galta, les noies ho trobaven atractiu. Crec que al revés no hagués passat.
Frontera
Alba Balcells, 14/01/2018 a les 00:10
+1
-0
Les meves marques a la pell són de psoriasi. En tinc des de sempre... i em ve de família.
La pell és la frontera dels cossos, la nostra presentació, el primer contacte físic amb l'altre. Costa molt acceptar una pell malalta. Per a mi han estat anys de lluita. I ara que sóc gran ho porto bé, però de jove...
Sempre m'he preguntat per què no se'n parla de la vergonya que tenim de "presentar-nos" els que tenim la pell malalta.
Agraeixo l'article.
Mordor...
Anònim, 18/01/2018 a les 13:27
+0
-0
Mordor, soc el del comentari "m'indigna" i qualifico el teu comentari de "m'agrada" si. Crec que tens una part de raói ho expliques amb respecte. Però... m'explico.
Aquest "A les dones se'ls exigeix que es cuidin molt més que als homes". Qui els ho exigeix? No busquem la culpa a cap masclisme. Crec que sí que tens raó que en general, els homes valoren més que les dones la bellesa de l'altre. Però compte! no ho canviaràs mai dels mais. No té res a veure amb masclisme. Son els instints bàsics amb els quals vam néixer. Som mamífers i tenim aquests instints. Els hem d'acceptar. Als homes no se'ns exigeix tant la figura, però sí que se'ns exigeix altres coses. No tot és fàcil.
Ara que el feminisme ho està saturant tot, a tot arreu. Ara que està als partits, als sindicats als governs, les noies van sexis i arreglades com mai, i els nois no gaire. A les noies (en general) no les atreu veure un noi amb escot ensenyant el pel de pit. No ho faràs canviar perquè som així. És com si volguessis canviar l'orientació d'un/a homosexual amb raonaments.

Tot i així, aquestes cicatrius tan grans no agraden gens ni a un home ni a una dona i creen una depressió forta tan a uns com a altres.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt animat mostra com ens recuperem de les relacions trencades
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una animació mostra el dol d'una mare que ha perdut el seu fill
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada