Foto: Francis
De joveneta vivia en un país imaginari. M’agradava dedicar hores a A i em deien que me’n sortia. Vaig creure’m que la vida era lineal. Si fas A, acabes sent A. També pensava que el futur seria danès, noruec o suec: em veia treballant de A i amb un sou just. Just en el sentit d’equitatiu. Als divuit anys havíem d’omplir un paper per indicar quina carrera volíem estudiar. Va ser un moment difícil. No existia res que fos exactament A, però hi havia activitats que s’hi acostaven. Per això, la meva primera idea era estudiar B. Si dominava B, podria fer A. El problema és que si cursava B, em deien, probablement acabaria treballant de C. I jo no volia fer de C. De C, per res del món! Així, amb recança, vaig descartar B.
Una molt bona amiga m’animava a fer D. D serveix per a tot i et dóna eines per a la vida. Però jo encara no era conscient de la importància de les eines i, a més, calia tenir molt bona memòria. La germana de la mare insistia que fes E, com ella, perquè de E sempre en fan falta. Però la imatge que en tenia era la d’una persona que programa agendes alienes i porta cafès. Un amic em recomanava que a la llarga fes unes oposicions i em dediqués a F; així tindria el futur assegurat, amb un sou decent i deu dies d’assumptes propis. Aquella opció em semblava una traïció: no quadrava amb el fes-el-que-t-agrada-i-no-el-que-et-convé.
Després de donar-hi moltes voltes, vaig optar pels estudis de G. No va ser pels consells (o potser sí), sinó per la sensació que allò era una drecera cap a A. Els meus antics professors no em van donar pistes. Gats vells com eren, ja devien saber que aquella era una preocupació fútil. Vivíem l’època de les aules massificades; l’únic que se’ns assegurava és que seríem molts a lluitar per un lloc de treball. Només el professor de literatura ens va advertir: “Ens pensem que portem una vida, però és la vida la que ens porta”.
Mentre estudiava G, vaig conèixer un munt de gent i algunes matèries, teòriques i pràctiques. M’ho vaig passar bé, però vaig veure que estudiar G no em portava on volia. Res m’aproximava a A. Tot i així, la meva primera feina va ser un regal: treballava de H i vaig aprendre de gent molt sàvia. Malauradament, la segona feina ja no va ser tan bonica. La tercera, tampoc. Dinamarca, Suècia i Noruega començaven a quedar lluny. Vaig continuar treballant: de I de J, de K, de L, de M, de N, i fins i tot –i malgrat jo–, de C, de E i de F. Vaig buscar com si d’allò en depengués la vida.
Anys després, m’he adonat que potser del que es tractava era de cultivar-ho per gust. Que ningú em podria treure A. De la mateixa manera –és cert– que potser no em pagarien mai per A. Però la duia amb mi; com duia les lectures, les converses, els records i les persones que estimo. I, quan ho he pogut viure amb una mica més de llibertat, he entès que no era tan important el que fes cara enfora sinó el que guardava a l’interior; el que em feia feliç endins. De la A a la Z hi havia un munt de possibilitats. I la tria era meva.
