Foto: Joe St.Pierre
Passa que de moment fa fred enfora i fa fred endins i això no sempre és fàcil de dissimular. Diumenge, quan vaig arribar a Barcelona, vaig notar que el dia ja era més llarg, que eren les cinc de la tarda i encara quedava estona perquè comencés a sortir la nit. No me n’havia adonat perquè feia dies que anava de fosc en fosc, intentant disfressar el dia. Feia un sol paregut a l’inici de la primavera d’alguna època passada i em va brotar com una nàusea gola amunt que volia dir que tenia ganes de plorar, però me la vaig empassar perquè no volia incomodar l’altra gent que hi havia a la parada esperant el bus.
Després vaig parlar amb una persona que m’estima i a qui no em fa vergonya explicar-li coses i li vaig dir que no em puc queixar de res ni tinc gaire dret a estar trista perquè voler quedar-te embarassada i no aconseguir-ho és frustrant i dolorós, però no em puc imaginar com de demolidor ha de ser aconseguir-ho i després perdre’l, que és el que passa a tantíssimes dones. I ella em va dir: a cadascú, a cada moment, li fa mal el seu mal; després del febrer, ja vindrà la primavera.
Haurem d’esperar, doncs, altre cop, la primavera, el xiscle de les orenetes, la preponderància del verd, poder sortir al carrer a no cap hora i que faci tot l’olor d’aquell dia que vas venir i feia sol i vas dir m’encanta això, barrejada amb gessamí i que no faci fred ni quan la tarda comença a besar la nit.
Per arrupir-me, buida de tot, sota un pi que no hagi estat tallat i enyorar altres primaveres que duguin flaires de la salabror del mar, tan a prop com era. Enyoraré aquells geranis que vaig plantar amb la mare i les margarides violeta del jardí. Em consta que van morir de pena quan vaig marxar. L’heura que no es va arribar a enfilar mai, potser per respecte a la vida, i el camí de roques i còdols de la platja que encara m’espera per veure’m cabriolar. Em fa por la primavera perquè vindrà i tot això ho enyoraré.
Ara de moment fa fred, un fred conegut, i quan es fa fosc, no sé si el dia amaina o la nit comença o si jo m’ofego. Tot apunta que en unes hores, tornarà a ser dematí i que després de febrer hi haurà altres primaveres. Tant de bo les orenetes em confessin que la felicitat no està en l’enyor, sinó més aviat en el record de l’alegria. Potser les heures sí que s’enfilen i jo encara no ho sé.
