Tast editorial

Per què ens encanta tafanejar?

Com més familiar és el xafardeig, més apassionant ens resulta

| 24/01/2018 a les 04:14h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial
Entendre per què ens comportem com ens comportem. Espiar la finestra del món i analitzar la complexitat de la condició humana. Mirar-nos al mirall i ser crítics per reconèixer allò que no ens agrada, i poder-ho canviar. Al llibre Apories de la vida quotidiana (Angle Editorial) el filòsof Nemrod Carrasco (1974) ens convida a reflexionar sobre aquelles coses que fem i veiem fer. 
 

Foto: Fouquier ॐ


Tafanegem molt més del que ens agradaria admetre. Com més familiar és el xafardeig, més apassionant ens resulta. Els culebrons que més ens interessen habitualment es mouen en l'àmbit domèstic. Les intrigues que més ens atrauen les protagonitzen els nostres cunyats i cunyades, els amics de l'ànima, els companys de feina, la veïna del tercer segona o qualsevol persona del nostre passat amb qui vam tenir algun tipus de relació íntima. Quan les distàncies es retallen, l'impuls de tafanejar es torna gairebé irreprimible: volem saber-ho tot sobre els seus afers, que res no es quedi amagat, que el relat sigui tan minuciós i detallista com cal esperar d'una pel·lícula porno. 

És possible que tafanegem per matar l'estona o simplement per alimentar la nostra curiositat un punt malsana. Però darrere de la tafaneria hi trobem gairebé sempre la crítica més envejosa. Censurem aquells comportaments que ens semblen diferents. I la millor manera de fer-ho és trobar la complicitat dels altres. El xafardeig fa pinya, i és al voltant del foc de la crítica, del judici d'intencions cap a aquells comportaments que no entenem, com arribem a sentir-nos més units amb aquells que considerem «dels nostres». Els amics es reforcen criticant altres amics; les parelles destaquen les seves pròpies virtuts posant de manifest els defectes de les seves parelles amigues; les famílies prenen consciència de la seva singularitat tot pensant que les coses que els passen a la resta de famílies no tenen res a veure amb elles. El xafarder mai s'oblida de la seva pròpia vida: parlar dels altres és la seva manera de posar-la en valor. 

Ens sentim tan a gust practicant l'art de la tafaneria que ni tan sols se'ns acut que algú dels nostres gosi parlar malament de nosaltres. Quan tafanegem no considerem la possibilitat que siguem objecte de crítica. Sentim com si tot el món s'organitzés al nostre voltant, com una mena d'espectador que inaugura l'espectacle. Però hi ha un moment absolutament letal en què tot això s'enfonsa: quan ens adonem que no som l'únic centre, sinó que hi ha una mirada que no és la nostra —la mirada de l'altre, que fa que formi part del seu espectacle. Tot sembla estar al seu lloc fins que arriba aquesta sacsejada invisible i subtil que descentralitza la nostra mirada. És aleshores quan podem sentir com «l'altre ens roba el nostre món», tal com ho expressa magistralment Joan-Paul Sartre. 

Quan tafanegem, tot gira al nostre voltant com si la nostra vida no tingués res a veure amb la dels altres. La xafarderia l'embolcalla amb la complicitat dels nostres. Però a vegades aquest embolcall no és suficient. Només cal fixar-se en l'origen de la paraula en castellà. «Cotilla» prové del llatí cauta, que inicialment designava les proteccions pectorals que duien els guerrers i els nobles de l'alta edat mitjana, i més tard, als segles XVII i XVIII, les cotilles i els rígids cenyidors que portaven les dones a la roba interior. Qui tafaneja aleshores encotilla, cenyeix la vida dels altres amb el rigor de la seva mirada i la violència dels seus prejudicis. Però també hauria de saber que ha de prendre precaucions: ha de ser tan caut com sigui possible, ha de mirar de ser prudent quan es posi a parlar d'afers dels altres, perquè, més tard o més d'hora, algú li robarà el seu món, es veurà sotmès al judici de la gent i acabarà exposat a tot allò que Sartre va descriure amb una famosa frase: «L'infern són els altres».  

 


 Apories de la vida quotidiana

 © Nemrod Carrasco
 © Angle Editorial, 2017

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una animació mostra el dol d'una mare que ha perdut el seu fill
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó recrea un viatge pel dol i per l'amor
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers