La història real de mirar a càmera

Foto: Susanne Nilsson

Als anys vuitanta et feien una foto –perquè no te la feies, te la feien– i sabies que, a tot estirar, aniria a parar a la cartera de velcro Mistral d’algun nòvio granellut. Les fotos. Abans (tot i que a dansa venia una nena que mai no es deixava fer fotos sola perquè el seu pare li havia dit que a través d’una foto on surts sola et roben l’ànima i et fan morir, que no seria que et maten, sinó que et vas morint gradualment per absència d’ànima; fenomen, per descomptat, incompatible amb la vida tal com la coneixem). Això era així abans. I ens deien, poseu-se bé, mireu tots a càmera i heu de riure, i fins les diverses cultures han pres paraules que vagaven tranquil·les per les frases per fer-les servir per fer veure que la gent riu quan no en té ganes, Lluís, patata, cheese. I emmarcades, les imatges, que a banda i banda i a dalt i a baix s’hi establís una proporció agradable en relació amb el centre de la imatge on tots rèiem.

A partir d’un moment, un moment en què un fotògraf de casaments va aprofitar que les taules eren curulles de cava i va dir a mi plim, el fotògraf de casaments va començar a fer fotos com un boig desencaixat i a les fotos, de la núvia només se’n veia el vel per darrere i tallat, i les nenes que ballaven sortien mogudes. No va cobrar, esclar, qui ho faria, llavors, de pagar-li res (al casori de la Fina i el Joan el fotògraf es va emborratxar i no vulguis saber el bunyol de retratos que els hi volia encolomar, pobres).

Però això va arribar a les orelles d’algú que en el futur faria anuncis de cervesa a l’estiu, i va començar a escampar que les fotos han de ser naturals. I aquest algú va començar a fer-les talment així. Si deixem de posar-nos laca als cabells, per què hauríem de mantenir-los a lloc? Feu, feu, que aniré disparant que ni us en adonareu. I així va començar el costum que et fan una foto i has de fer veure que no te la fan per quedar bé, segons els nous cànons. Ben al contrari que abans. Festes, sopars, excursions, tot va prendre una geometria molt més caòtica a l’encalç de l’estètica i l’espontaneïtat. Fet que, dit sia de passada, ens va treure de sobre una responsabilitat que va ser carregada íntegrament a la persona fotògrafa. Ara una bona persona fotògrafa havia de saber trobar el moment.

Llavors, més endavant, amb els mòbils, van aparèixer les fotos dels que ens agrada anar sols als llocs o quedar-nos a llocs on sabem del cert que estarem sols, però no per això volem deixar de plasmar el moment. De sobte teníem el braç prou llarg per captar-nos la cara sense haver de menester cap altre humà disposat a retratar-nos. Primer, a cegues, vinga provar i mirar com havia quedat, però els follets entremaliats del sector telecomunicador es van adonar dels xiscles muts dels solitaris narcisistes i ens van proporcionar la càmera frontal. Oh, my.

Però la cosa –com totes les coses que un dia s’esquerden una mica però la pressió que amenaça el tall és colossal– es va anar corrompent fins a provocar una bretxa moral ja insoldable. I com si la meva existència tingués lloc en dos plans espaciotemporals diferents, amb la mà del meu propi cos i un mòbil em vaig fent fotos que és obvi que m’hauré fet jo, però que semblarà que m’hagin fet sense que me n’adonés, però tothom sabrà que me les he fet jo, i com més encobert aconsegueixi fer-ho, més lloat serà el fet, l’acte.

I de la manera que he fet avançar l’article pot semblar que el colofó serà sanguinari, però res més lluny de la realitat. El cert és que abans jo sempre anava amb pantalons acampanats perquè només es portaven pantalons acampanats i em feia basarda que un dia passessin de moda i a les botigues només n’hi hagués de tub i jo m’hagués de morir viva perquè després dels de tub vindrien els amples de cintura alta i no, Déu, no, ¿quan tornarien els acampanats? Però ara les coses s’han arrauxat fins al punt que en una mateixa botiga pots trobar fins a set models diferents de pantalons; pots triar-ne de tan diferents que poden ser des de per escalar el Pedraforca fins a per a un brunch al monestir de Pedralbes (no se n’hi fan, oi?). El mateix que amb les fotos. La desimboltura creativa que ens han proporcionat els dispositius fotogràfics i la poca vergonya ens permet que una foto sigui perfecta per a:

Twitter
Aguantant un llibre que acabo de llegir (no necessàriament ha de ser veritat).

Facebook
El sopar de COU després de 25 anys; no hi faltava ningú! (en faltaven 15, i dos van agafar una merda lamentable).

LinkedIn
Miro a càmera amb un somriure molt bonic (el puto equilibri entre la candidesa i la malícia, per trobar feina).

Instagram
Jo amb un top d’esport i malles de cintura baixa perquè se’m vegin els abdominals (això és cert i ho puc demostrar).

És obvi que m’he saltat molts esdeveniments que tenen lloc davant la càmera d’un mòbil (agafes el sol entre dos dits, aguantes la torre de Pisa en malabarismes perspectius; un salt amb les mans enlaire i els talons al cul per dir que es gaudeix de la vida; boca petonera obrint molt els ulls i torçant lleument el cap per a la ingenuïtat sexual). No acabaríem. És per això que espero amb candeletes que algun cervell amb poqueta irrigació torni a concebre algun altre fenomen prodigiós i universal de l’estil puppies or food o l’extraordinari nutscaping.