Foto: Anna Muñoz Curcó
Ens trobem un dijous a la tarda en un bar de Barcelona. Un bar enganxat a una llibreria, perquè d’aquí a dues hores ha d’anar a una presentació. Així no farà tard i parlarem de llibres ben a prop dels llibres. Carles Morell (Artés, 1992) és puntual. No li fa vergonya parlar d’ell mateix i s’expressa amb fluïdesa. Encara no fa un any que va guanyar la cinquantena edició del premi Amadeu Oller, dirigit a poetes inèdits menors de trenta anys, i va poder treure el cap entre llistes de noms prometedors. Uns noms que l’Amadeu Oller ha contribuït a fer visibles al llarg del temps. Perquè abans de Carles Morell hi va haver Anna Dodas, Mireia Calafell, David Caño o Estel Solé, entre molts altres.
Aquest 2015, mentre no surt el nou premiat, toca parlar de Carles Morell i d’Els vapors que maten (Galerada, 2014), el poemari que el va convèncer que havia de continuar. Explica que els versos d’aquest llibre, escrits amb poc més de vint anys, són els primers que va fer. “Els primers? Segur?”. “Segur. Els primers. Els vapors que maten són provatures”. A l’hora de crear va així: li ve una música al cap i llavors hi posa la lletra. “Després els retoco, potser canvio algun adjectiu que no m’agrada, però el procés és aquest”.
Carles Morell és un noi d’extrems. Narra amb humor que a l’institut sempre suspenia les matemàtiques, no hi havia manera, i que a tercer d’ESO es va plantejar deixar d’estudiar. Igual com es va plantejar deixar d’escriure quan va veure que un llibre de versos posterior, Escola de cecs, no havia estat premiat en un altre certamen per a joves poetes. Escola de cecs, diu, és el llibre de què està més satisfet, i que no el premiessin el va desanimar. Sort que al cap de poc temps li van trucar de l’Amadeu Oller. Amb Els vapors que maten hi havia hagut més sort.
Sentint-lo parlar, també llegint-lo, sorprèn que un noi tan jove sigui capaç d’escriure amb una precisió formal i de contingut com la seva. Amb la qüestió de l’edat, el dit arriba a la nafra. No li agrada que li diguin que és jove per explicar la poesia que fa: “Sembla que perquè tens vint anys has d’actuar d’una determinada manera, que has de fer això i allò. I no. De vegades, em sento atrapat en un cos de vint-i-tres anys”.
Deixem l’edat de banda i parlem de literatura, doncs. Els vapors que maten, el títol, neix del poema Interludi de Joan Vinyoli. Amb Vinyoli, Morell comença a desgranar la llista de referents. Molts són de la tradició catalana, com Riba, Papasseit o Eudald Puig –que no es cansa de reivindicar–, però també es fixa en els simbolistes francesos. I quan enumera els poetes que l’han marcat, tampoc no s’oblida de Ferrater: “A Filologia Catalana, vaig fer una assignatura amb en Jaume Aulet només de Ferrater i em va atrapar”. Ho diu content, satisfet d’haver trobat alguna de les coses que buscava a la universitat. “T’ajuda ser filòleg quan crees?” “Jo no sóc filòleg, un filòleg és Badia i Margarit”, deixa anar. “Jo tinc els estudis de filologia, però em considero, sobretot, lector”.
En Carles dóna importància al coneixement de la tradició, a saber estirar-ne el fil, i demana un cert rigor formal a l’hora d’escriure poesia. Això sí, tampoc no s’hi obsessiona. Al primer poema d’Els vapors que maten, el poema-davantal, el darrer vers fa onze síl·labes. “Si creus que et coneixes, és que no has nascut”, hi llegim. “Hi ha gent que hi veu un aforisme. És un decasíl·lab coix, deliberadament coix, una picada d’ullet al lector”, aclareix. I amb aquesta màxima, que viure implica no acabar de conèixer-se mai, l’autor inicia un viatge introspectiu a la primera part, Interior, que acabarà amb la sortida cap a fora en la segona, Exterior. “Els poemes van anar sortint, no en aquest ordre, però l’estructura del llibre està pensada. No m’agraden els llibres que són reculls de poemes i prou”.
Morell confessa que hi ha qui li ha dit que Els vapors que maten és “un llibre fred”. No explica si hi està d’acord o no, però sí que admet que Escola de cecs “té més passió, més foc”. Sigui com sigui, si ens endinsem en Els vapors que maten també hi trobarem rastres d’erotisme, de passió, de foc, com en el poema X, de només quatre versos: “Amb la llengua busco el tacte / d’una flor que no existeix. / L’efímer pedigrí dels llavis molls / i els dolls ombrívols”. Perquè la brevetat, la concisió, és un dels recursos que l’autor empra més a l’hora d’escriure poemes, com es veu, sobretot, a Interior.
Però l’obra de Morell, paradoxalment, a hores d’ara ja és de tot menys breu. Després d’Els vapors que maten, ha escrit uns quants poemaris més (Escola de cecs, Amorf o llibre de les àncores, Quatre cales i Els èlitres febrosos) i s’ha atrevit amb una novel·la. A poc a poc, també comença a tastar el teatre. És molt prolífic. Ara només falta que tots aquests llibres trobin paper i trobin lectors. Carles Morell sap que els premis són una gran plataforma, però també sap que res no és fàcil. Ni a la literatura ni enlloc. Fins fa poc ha estat fent pràctiques com a professor de secundària a Sallent. Diu que s’ha adonat que explicar Rosselló-Pòrcel a un grup d’adolescents és molt complicat. Com tot. Per aconseguir que els alumnes t’escoltin, per aconseguir lectors de poesia, per aconseguir escriure-la, s’ha de picar molta pedra.
De la suite «Llenguatge» («Escola de cecs», poemari inèdit):
La barraca de canyes i llumins,
gastades com guspires de dissabte.
La fusta, les barres i els prestatges,
i toco novament l’aspror dels dies.
És ara que puc derrocar el moment.
Només ara, que s’han fos llenguatge i lloc.
Carles Morell recita «Digue’m com ho fas» («Els vapors que maten», 2014):
