Educació

​La pallissa dels deures

Quantes hores ens han robat? Us imagineu quantes coses es podrien fer en aquestes estones?

| 02/02/2018 a les 04:14h
Especial: Educació
Arxivat a: Sala d'estar, educació

La cosa ve de lluny i va així. Obres l'agenda, terror. Català: de la pàgina 30 a la 36; matemàtiques: els exercicis 6, 7, 8, 9, 10 i 11; anglès: el que no hem acabat a classe. Examen (d'un dia per l'altre) de castellà. I tot per demà. Comencen els dubtes: això és una cursa acaparadora per veure quin mestre ocupa més espai? Per què no, com a mínim, es posen d'acord a l'hora de mesurar quantitats? Seguim: després d'haver-se passat vuit hores a l'escola, quin al·licient pot tenir arribar a casa si saps que tot plegat és una continuïtat? Si els grans, quan sortim de treballar, podem desconnectar, per què ells no? Al documental L'hora dels deures, que forma part del festival DocsBarcelona 2018, Ludovic Vieuille mostra com viu aquest suplici amb el seu fill.


Els deures també són per als pares
 
Imaginem-nos-ho: som a casa i toca fer-los. No entenc aquest exercici. Arriba la mare o el pare o qui sigui, i resulta que ningú recorda com es feia l'oració subordinada de relatiu. Busquem-ho a Internet. El nen es distreu i mira a tot arreu menys a la pantalla. Està (lògicament) cansat. Més. Matemàtiques. El teorema de Pitàgores. De què? Ara l'esgotament i la frustració s'encomana. Fes un treball sobre Bizet. Wikipèdia: la informació és immensa. El nen s'atabala i comença a plorar. Mira, saps què? Copia d'aquí fins aquí i d'allà fins allà i avall. Potser en petit comitè faria vergonya admetre-ho: però quants són els pares que acaben fent els deures dels seus fills? Per què l'escola no fa d'escola i els pares, de pares? I si el problema és que no atrapem el temari, potser hauríem de plantejar-nos si és qüestió d'acabar llibres o de començar a entendre'ls i gaudir-los. I si hi ha aquesta dèria per posar deures, per què no mirem que siguin, com ho proposen a Finlàndia, pocs i fàcils?


Carregar menys i viure més

He vist ma germana fent deures fins a les nou o quarts de deu de la nit. Acabant esgotada, anant a sopar, dormir i sant tornem-hi. També l'he vist carregant una motxilla on sembla que hi dugui totxanes. L'he vista fent fitxes i fitxes i fitxes on es preguntaven coses mecàniques i avorridíssimes. Jo mateixa admeto (ara que no em castigaran) que amb la V. ens els copiàvem: a vegades els feia ella, a vegades jo. Com volem que els nens s'entusiasmin per l'ensenyament si els hi servim d'aquesta manera? A més, si l'escola ha de vetllar per a la igualtat, hauria de tenir present que un cop surten de classe la desigualtat es multiplica per cent. No tothom té uns pares al costat que puguin ajudar-los. Uns treballen, uns altres viuen separats, uns altres han tingut un mal dia i només els falta això, i uns altres no entenen ni el català ni el castellà. 


Més sentit i menys obeir perquè sí

Quantes hores ens han robat? Us imagineu quantes coses es podrien fer en aquestes estones? Perquè no només és el temps invertit a casa, la suma de minuts continua: l'endemà a classe s'hauran de corregir. I si no els fas, nota: "En tal és un irresponsable". Els faràs a l'hora del pati o et quedaràs un parell d'hores a la tarda. I arriba la por de ser el marginat, de quedar enrere. Torno a fer-me preguntes: d'estar asseguts tot el sant dia, què en traiem? Si tots veiem que no té sentit fer-los, per què els seguim fent? El que volem són nens que obeeixen perquè toca obeir? O que trobin sentit en el que fan i, gràcies això, se'n facin responsables per voluntat pròpia?


Deures o drets?

Davant els seus deures, exigiria els seus drets. Dret a descansar. A tenir temps. A estirar-se al sofà. A jugar a pilota. A connectar-se a l'ordinador. A córrer. A llegir el que li vingui de gust. A tenir, si pot ser, una conversa amb els pares, que puguin explicar a fons com han viscut aquell dilluns o divendres, amb qui han jugat o barallat o rigut o plorat. O què els preocupa o què els fa feliços. I, ep, volem que aprenguin i siguin responsables? Seguim els consells de la Maria Jesús Comellas: que vagin a comprar (hauran de mirar què hi ha i què no a la nevera i fer restes i sumes i potser multiplicacions i divisions al supermercat) i facin el sopar (engrandirem la seva confiança) i es preparin la motxilla per a la classe d'esports (evitarem que visquin en una bombolla). Però si ara pogués proposar-los uns deures, els diria: aquesta tarda sigueu feliços.
 

L'hora dels deures, és un documental de Ludovic Vieuille, que forma part del festival DocsBarcelona 2018.

Durada: 59 minuts.
Idioma: original en francès i subtitulada en català.  
On i quan es pot veure: en aquest enllaç hi ha la informació. 
 

COMENTARIS

Més dificultats d’aprenentatge que deures...
Manel Sayrach, 03/02/2018 a les 08:49
+1
-0
Vaig poder gaudir del documental aquest darrer dijous als cinemes Aribau de Barcelona, i també del tancament que l’Anna Manso i l’Eduard Vallory van fer a tipus de debat a dos obert al públic. Una interessant experiència certament!
Encara que el documental no va cobrir les expectatives que duia, potser per la traducció del títol en francès “Deux cancres” al català “L’hora dels deures”, així com el tràiler que es podia veure al web de Docs Barcelona. “Cancres” fa referència a una persona poc talentosa i mandrosa, i aquest és per mi l’aspecte principal que el documental vol transmetre. El fracàs del sistema educatiu tradicional per acollir i donar cabuda a perfils de nens i nenes amb dificultats. És una evidència de la inflexibilitat del model educatiu actual per atendre diferents perfils d’alumnes, i alhora posa en dubte la inutilitat dels deures tal com estan plantejats la majoria de vegades.
Jo esperava veure més aquesta segona part, un documental que poses en qüestió la rutina tediosa i diària de dur cada dia a casa una extensió de l’escola en forma d’exercicis, treballs, redaccions, etc. Allargant la jornada escolar dels nostres infants i involucrant injustament els pares/mares o responsables d’aquests nens i nenes (un altre interessant tema per parlar, com els pares han evolucionat aquest rol en les darreres dècades convertint-se en professors particulars dels seus fills/es...). Aquesta qüestió pot quedar maquillada en veure les dificultats d’aprenentatge del protagonista, i pensar que el cal, que també, és una “adaptació” a aquest alumne i ja està. Ho podríem pensar, a més veient a la germana gran, a l’inici del documental on s’interpreta que ella és capaç de fer els deures més autònomament...
Sigui com sigui, un documental recomanable que de ben segur no ens deixarà indiferents.
Naïf
Anònim, 04/02/2018 a les 22:50
+0
-1
No pot ser una anàlisi més simplista!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
T de Teatre explora el patiment físic i emocional en una comèdia dirigida per Julio Manrique
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida