L'últim metro

Som tots els estius

Hi retornava sense nostàlgia, sense voler recular a un temps millor, com qui mira un àlbum de fotos

Mentre ens fem grans

| 11/02/2018 a les 19:48h
Especial: L'últim metro
Arxivat a: Cambres pròpies, L'últim metro, cinema

Foto: Sony Pictures Classics


Ens agrada allò que ens torna a llocs que vàrem estimar. No ho havia pensat mai, fins que l’altre dia vaig sortir del cinema, després de veure Call me by your name.
 
Jo m’he fet llegint, mirant i escoltant, però el cinema m’ha dut sempre a llocs on he descobert coses per primer cop. He vist la vida a través dels ulls dels meus directors preferits: amb ells he après què era enamorar-se i patir. El desconsol del primer desamor. M’hi he reconegut en les llàgrimes barrejades amb mocs, brollant descontrolades. També he tingut la sensació de no ser ningú en un món que em semblava inhòspit.
 
La pel·lícula de Luca Guadagnino ha tingut un efecte insospitat en mi. Més enllà d’agradar-me, ella tota sola, m’ha fet tornar als llocs d’algunes pel·lícules que van ser importants: el riu d'Els joncs salvatges, d’André Techiné, la descoberta del desig i la confusió que genera, canviant la Provença per la Toscana, l’estiu del Conte d’estiu d’Eric Rohmer i altra vegada la sensació de no acabar d’encaixar, de ser invisible, l’aprenentatge i l’anar contra corrent d’Una habitació amb vistes i el record sublimat de la camisa a Brokeback Mountain. També les llàgrimes m’han dut a les llàgrimes i els sanglots de La vida d’Adèle. Potser me’n deixi alguna, però el que és segur és que totes les pel·lícules que vaig revisitar mentalment després de veure Call me by your name, em tornen a llocs que estimo, a tots els pòsits que sabia que m’havien deixat aquelles pel·lícules tan bon punt havia desat les ulleres dins la bossa.
 
Hi ha només un primer cop, per a mi, en aquesta pel·lícula deliciosa: la certesa de la mirada enrere no des del paradís perdut, sinó des de la consciència del bagatge vital que dona el pas del temps. No descobria, no m’hi identificava: hi retornava sense nostàlgia, sense la voluntat de recular a cap temps millor, com qui mira un àlbum de fotos i s’hi veu petit i sap que és ell, però des d’una distància entranyable.
 
Som tots els estius en què ens creixien els pits i ens sentíem entre incompresos i les persones més excepcionals del món, en funció de com fluctuessin les hormones. Som totes les vegades que ens ha fet mal la panxa quan hem vist passar el noi que ens agradava per la plaça del poble. Som aquells dos minuts abans de saber si també li agradàvem a algú. Som, també, totes les renúncies que hem fet i tots els objectes que hem conservat en caixes. Totes les olors que hem volgut conservar. Tota la incomprensió que hem abocat als dietaris. Totes les pel·lícules que ens han fet companyia.
 
Som aquest enyor de somriure ample, tan bonic. Tan lluminós com un estiu a la Toscana.
 
 

COMENTARIS

Només diré una cosa:
Anònim, 15/02/2018 a les 14:57
+3
-0
🍑

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
La Institució de Lletres Catalanes crea una mostra itinerant de l'autor
01/01/1970
La Sala Bikini de Barcelona vibrarà amb les cançons catalanes dels noranta amb el grup Ruc'n'Rull
01/01/1970
El Teatre Alegria de Terrassa acull l'obra basada en la novel·la de Menéndez Salmón
01/01/1970
La Fundació Carulla parla sobre refugiats climàtics
01/01/1970
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
01/01/1970
Un clip il·lustra amb música i dansa la dependència emocional
01/01/1970
L'actor diu que «en cada representació de teatre estem fent avançar el món»
01/01/1970
Les dones de la pel·lícula tenen força i coratge, i lluiten d’igual a igual contra homes enormes