Foto: Ajuntament de Barcelona
Fa massa dies que Catalunya pateix un estat d’excepció. Cadascun de nosaltres podem fer tot el que estigui a les nostres mans per combatre’l –que sempre serà poc, per més que fem– o podem girar el cap i mirar cap a una altra banda. Bah, tampoc n’hi ha per tant, no ets tu ni soc jo els qui estem a la presó. Però girar el cap i fer veure que no passa el que passa és la millor manera de donar ales a la injustícia, d’obrir les portes a la barbàrie.
He rebut dues cartes de Jordi Cuixart, enviades des de Soto del Real. No el conec personalment, en Jordi. Li vaig explicar per escrit que la ràbia davant del seu dolor m’havia empès una mica cap a la vida (me la miro des de fora, d’un temps ençà). Em va respondre això: “En un temps on sembla que el món s’ha tornat boig i vol tornar a les èpoques més fosques del segle passat, creure en la vida és potser un dels actes més revolucionaris que hi ha, i si el nostre empresonament t’hi arrossega ni que sigui una mica, aquest ja pren el més gran dels sentits”.
Em van proposar de fer el pregó de Sant Medir. No tinc ànims de festa i no tinc gens clar que hàgim de seguir celebrant les festes com si no passés res, tal com està el pati. Però m’oferien un altaveu i tampoc em veia amb cor de desaprofitar-lo. Si t’ofereixen un altaveu, tens la responsabilitat social de fer-ne un bon ús.
M’hauria estat molt més fàcil parlar dels cinc-cents setanta-vuit quilos de caramels que hem recollit a casa en els últims vint anys. Tenir quatre fills que han nascut i crescut a Gràcia vol dir que cada tres de març hem de sortir carregats de bosses per caçar caramels al vol. Hauria pogut explicar que –per evitar alguna càries– bona part dels caramels de Sant Medir els guardem per als camells dels Reis d’Orient, uns animals que necessiten molta energia per traginar regals tota la nit.
Però no vaig guarnir el discurs amb la batalleta familiar dels caramels perquè crec que, en circumstàncies excepcionals, cal prendre decisions excepcionals. I em va semblar que el pregó de Sant Medir només podia estar dedicat, tot ell, a denunciar la falta de llibertats que patim, aquest atac brutal a la democràcia que avança amb la complicitat dels que callen. Havia de fer, quin remei, un pregó reivindicatiu de dalt a baix. Esmentar els presos de passada i abocar-me a parlar dels caramels equivaldria a normalitzar una situació que no podem normalitzar de cap manera, perquè ens ho juguem tot. També tu i jo, que tenim la sort de no ser –encara– a la presó.
Alguns romeus i romeves m’han retret que vaig voler fer un míting –cap ganes: fa temps vaig caure en la temptació d’entrar en política i en vaig sortir escaldada, potser algun dia m’atreviré a parlar-ne–, i han carregat sense contemplacions contra el contingut del meu discurs, perquè consideren que havia de parlar de la festa i no pas del context polític. A mi em sembla que només té sentit celebrar la festa si abans s’ha deixat clar que vivim uns dies amargs, si actuem des del compromís amb el moment històric, si denunciem en veu alta el que està passant.
Vaig fer el pregó que creia que havia de fer, no pas el pregó que hauria volgut fer. Treballo en el sector de la cultura i respecto molt la cultura popular, però em temo que si no plantem cara amb contundència a l’ofensiva espanyola ens quedarem sense cultura de cap mena. I això no va de colors polítics sinó de drets humans.
Els caramels seran sempre nostres, vaig dir per tancar el pregó. És a dir: la festa la tindrem sempre, i potser tornarà a ser dolça. Però aquest any i per desgràcia, tenim l’obligació moral de reivindicar altres coses.
8
1
