Foto: Merie Wallace/A24
–Només vull que arribis a ser la millor versió possible de tu mateixa –diu la mare.
–I si aquesta ja és la millor versió? –pregunta la filla.
La història no és gens original. Una noia durant l’últim any d’institut. S’ofega a Sacramento (viu a “la banda equivocada de les vies del tren”) i idealitza la costa est: a Nova York, creu, hi ha la cultura i la vida de veritat. La protagonista, que es diu Christine però es fa dir Lady Bird, té uns primers disgustos sentimentals i una relació tensa amb sa mare, en part perquè s’hi assembla massa.
La història no és gens original, però està tan ben narrada que no li cal res més per ficar-se els espectadors a la butxaca. Greta Gerwig, musa del cine indie, debuta darrere les càmeres per regalar-nos un relat iniciàtic honest. Una cinta amb nom de dona que ens parla dels mons que s’acaben i dels llocs que només apreciem quan ens els mirem des de lluny. Malgrat que flirteja descaradament amb tots els tòpics del gènere, ho fa amb prou intel·ligència per no acabar sent –o sí, però a la seva manera– l’enèsima pel·lícula sobre una adolescent que es fa gran.
Lady Bird no és gens original, ni falta que fa. Potser aquesta ja és la millor versió possible de la història que la directora ens volia explicar.
