Foto: HBO
Encara és fosc als carrers, tot just comença a clarejar a Deadwood, però Al Swearengen ja està despert. Fa estona que ho està, dormir no li ha agradat mai. Dormir és menystenir la vida, despreocupar-se’n, o, encara pitjor, delegar. I Swearengen sap que, si no vols que et fotin, no pots descuidar mai cap detall; ni molt menys confiar en aquella colla de sapastres que l’envolta.
Amb un gest sec, tira avall els llençols i s’aixeca del llit. Es mira la Trixie, que segueix allà estirada, adormida, nua. Per un moment pensa a tapar-la —aquest hivern és fotudament fred, a Dakota— però ho descarta: al capdavall és només una puta. S’acaricia el bigoti i es repassa el masclet amb la punta dels dits, es grata la barba —avui s’ha d’afaitar— i va a pixar al gibrell que hi ha en un racó, amagat entre les potes d’una tauleta vella i rònega amb una ampolla de whisky al damunt; es posa els pantalons i s’ajusta els tirants damunt la roba interior —d’una sola peça, del coll als turmells— , es calça unes botes sorprenentment ben enllustrades i surt al balcó.
Swearengen és el propietari de The Gem Theatre, un local que —segles abans que es popularitzessin els centres comercials— ofereix, a més de teatre, els serveis de cantina, sala de jocs i bordell. Després de passar-se tot el puto dia pencant, els homes bé han de poder divertir-se, emborratxar-se, perdre el jornal jugant al pòquer i cardar una mica amb algú que almenys faci veure que li agrada. Tots els barons de Deadwood passen, tard o d’hora, per allà: els miners, per descomptat, però també els qui tallen el bacallà: l’algutzir, l’alcalde, homes de negocis de pas, el xèrif, el jutge, algun senador en campanya… i el mossèn, no, perquè està com un llum. En Swearengen els permet campar tranquil·lament per la seva teranyina, els presta calés si cal, els fia mamades, i al final té tota aquella colla d’infeliços agafats pels collons.
Des de la balconada del bordell, recolzat a la barana, observa complagut com els primers rajos del sol comencen a il·luminar el fang dels carrers de Deadwood. Supervisa, satisfet, els seus dominis —com si fos Rita Barberà al balcó de l’ajuntament, però més llest i més mascle; o potser només més llest—. Ensuma la riquesa que amaga aquella terra robada als indis, l’or que deixarà que uns altres extreguin perquè acabi dins les seves butxaques.
De sobte, una figura —llarga i prima, negra i eixuta— travessa el carrer amb gambades decidides. En Swearengen fa una ganyota de disgust. És aquell nouvingut, en Bullock: des del primer moment va tenir clar que li portaria problemes. Ho va veure de seguida en els seus ulls, era un d’ells, un malalt, un fanàtic d’allò que més detesta: la integritat. Per sort, és un vici que escasseja per aquells indrets; de vegades, la integritat és emprenyadorament contagiosa i pot arribar a resultar devastadora pel bon funcionament d’empreses tan lucratives i amb tan pocs escrúpols com la seva.
Sap que s’hi haurà d’enfrontar, amb en Bullock. Li agradaria poder-se’n desfer com ha fet amb d’altres i convertir-lo en aliment pels porcs del senyor Wu —uns extraordinaris mecanismes de reciclatge de residus orgànics avant la lettre—, però sap que no serà gens fàcil. Ja hi trobarà una solució, no en té cap dubte; potser podrà convençe’l que marxi cap a Kentucky (no sap per què, però se l’imagina allà, fent de marshall amb un Stetson blanc).
Fa molt fred aquest matí. Es frega les espatlles per entrar en calor i torna cap a l’habitació per servir-se un got de whisky. Quan passa pel costat de llit, tira amunt el llençol i tapa la Trixie.
0
0
