Basorèxia

O massa puta o massa frígida

En aquell moment vaig interioritzar que ells eren els importants de tot plegat, del món, de la vida

| 06/03/2018 a les 10:18h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Jose Hernandez


Recordo perfectament el dia que em vaig adonar que ser nen era millor que ser nena. Tenia set anys, estava al pati de l’escola i no és que passés res en concret, però em vaig quedar mirant el panorama com no ho havia fet mai, com un quadre en moviment: els nens ocupaven tot el pati amb les pilotes i el futbol, i bramaven, bramaven molt, i manaven als seus companys, tu cap aquí, tu cap allà. Si et pegaven una pilotada per error, no et demanaven perdó, se’n reien, sobretot si et tocava al cap, i més encara si et tocava a la cara. I més encara si eres gorda o eres la rara o el marica que no jugava a futbol, esclar. Les nenes, en canvi, estàvem agrupades en petits grups, assegudes o plantades, però quietes i en racons. Xerraven algunes i d’altres només escoltaven o ves a saber. Jo, per exemple, sempre estava als núvols.
 
Ells eren els protagonistes de la cua per entrar a classe, suats i excitats com estaven, i recordo haver pensat que les nenes no érem res, no ocupàvem espai. Segurament va ser en aquell moment que vaig interioritzar que ells eren els importants de tot plegat, del món, de la vida, no nosaltres. Les nenes, a nivell social, érem insignificants, ni tan sols fèiem soroll. Compte, i jo, la primera a passar desapercebuda, eh. Que a mi em deien ca i ja callava, que no feia ni falta que acabessin de dir calla.
 
Un cop una amigueta de classe em va demanar si podia fer de xic i ballar amb ella un ball per a un concurs que feien al saló de la infància del poble. Que ella volia fer de noia i que estaria bé que un noi fes de noi, però que els xiquets “ja se sap”. No devia tenir el cervell acabat de formar, suposo, perquè li vaig dir que vale tot i la matusseria innata que tenia per ballar. Però no sé, devia pensar que total, jo només havia de fer el paper de noi, és a dir, que no s’esperava de mi que tingués cap classe de gràcia o interès pel ball. Jo, que li passava dos pams d’alçada, només havia de, això sí, tenir prou força per, quan ella saltés a l’aire cap a mi, no permetre que s’asclés. És a dir: agafar-la al braç en un acte marcadament viril, que en aquell moment no em va arribar a pertorbar. “Fes-te una cua i posa’t uns texans amb una samarreta per dins i semblaràs un xiquet.” Llestos. Que fàcil arreglàvem els problemes llavors.
 
Vam estar assajant un parell de setmanes en un raconet del pati, taral·lejant la cançó perquè no podíem dur radiocasset i sense cridar gaire l’atenció, esclar. Nosaltres dues i altres parelles de ball formades per noia-noia que havien optat per la mateixa fórmula que la meva amiga i jo. No vam guanyar el concurs, per si esteu encuriosits. Sabeu quina parella el va guanyar? L’única formada per un nen i una nena, cosa que va confirmar la meva teoria que ser un nen era millor, més fàcil, més aplaudit.
 
Pocs anys després, quan en tenia dotze, en aquell mateix saló de la infància del poble, mentre feia cua per entrar al laberint, em van tocar el cul per primer cop sense el meu permís. El nen reia triomfador davant els amics: allò ja estava fet i fos quina fos la meva reacció, ja no es podia desfer. Li vaig dir imbècil i encara va riure més. Vaig anar a dir-l'hi a un monitor (que ara ho penso i el marrec devia tenir setze anys) i em va contestar "és que tens un bon cul" i tothom va riure de nou. La batalla estava perduda. Un any després, era estiu i estava jugant a bàsquet amb nois que es reunien a les tardes en una pista al costat de casa meva. Eren nois grans, però jo hi estava acostumada, a jugar a bàsquet amb nois grans, feia anys que ho feia a cada entrenament. Aquell dia van aparèixer a la pista dues germanes bessones també més grans que jo i que no sabien ni agafar la pilota dient que volien jugar contra mi. De seguida vaig captar de què anava allò: els va semblar que era molt calentapolles, crec recordar que van dir, jo, per estar jugant amb tants nois. Em van insultar i apallissar. I cap dels nois amb qui estava jugant no em va ajudar. S’ho va mirar tothom com si allò fos una pel·lícula tan real com la vida mateixa.
 
Durant la dècada següent van passar tota una sèrie d’esdeveniments que us estalviaré però crec que no sorprendrà a ningú si us dic que en aquest període em van etzibar tot el ventall, des de puta fins a frígida a la cara i a l’esquena, tant homes com dones. Als vint-i-quatre vaig trobar la primera feina seriosa. Quan van fer fora el meu cap, em van oferir el seu lloc i no, no em van apujar el sou, vaig seguir cobrant el mateix però amb més responsabilitats i bastantes més hores de feina. Ell cobrava més del doble que jo quan el van acomiadar.
 
Poc després de ser la flamant nova cap de departament a preu de becari, em van diagnosticar esclerosi múltiple, que és una malaltia neurodegenerativa que afecta en un setanta per cent les dones i el diagnòstic de la qual es dona també en un setanta per cent entre els vint i els quaranta anys. Estudis recents indiquen que hi ha una relació entre el nivell de testosterona i la no incidència de la malaltia. Així que, un cop més, beneïda testosterona, eh, amics?
 
A Catalunya hi ha set mil malalts d’esclerosi múltiple i dos milions i mig en tot el món (la majoria dels quals a l’hemisferi nord), i dels quals el setanta per cent són dones, la majoria en edat de tenir la seva primera feina i el seu primer fill, si el volen. Vaig pensar: què passaria si hi hagués set mil homes blancs a Catalunya afectats d’una mateixa malaltia? O el mateix: si en lloc de ser un setanta per cent de dones, els afectats d’EM fossin dos milions i mig de senyors a tot el món amb càrrecs importants, dels que van amb vestit i corbata a treballar, dels que quan es fregeixen un ou o posen una rentadora esperen aplaudiments. Dels que no han agafat la mopa ni una vegada a la vida. Què passaria? I em vaig fer riure a mi mateixa en respondre’m que possiblement hi hauria dos milions i mig de dones cuidant-los gratis.
 
Un quaranta-tres per cent dels afectats d'EM deixa la feina tres anys després de ser diagnosticats i ja no torna a treballar, percentatge que s’eleva al setanta per cent deu anys després del diagnòstic. Jo vaig deixar aquella feina poc després, sí. I em vaig posar a treballar per a mi perquè de cop, em va semblar que la vida era curta i que havia de començar a fer tot el que m’havia proposat fer al més aviat possible. En tot aquest temps, he perdut la por a les injeccions i a les decisions de per vida i he après a fer-me amiga de la incertesa perquè mira, la certesa ja la conec i no m’agrada: si ets dona seràs més vulnerable, t’intentaran fotre mà, fotre el pèl, culpabilitzar, responsabilitzar, treballaràs més per menys diners, et posaran en dubte, no seràs mai prou, o massa puta o massa frígida, la bellesa del teu cos tindrà una importància incomparable al cos de cap altre ésser viu del planeta i podrà ser jutjada a la primera de canvi per qualsevol, hauràs de demostrar més coses que els homes abans que ningú t’aplaudeixi res, et tractaran amb condescendència i paternalisme i tot això anant bé, vull dir, si no se’t complica la vida amb una malaltia inesperada o les mil desgràcies que ens poden passar a les persones en qualsevol moment.
 
La vida sembla ben bé una cursa d’obstacles dissenyada per un malparit de nivell, si naixes dona. Una cursa que tornaria a córrer tantes vegades com se m’oferís. Fins que la guanyés.
 

COMENTARIS

torno a llegir
Iñaki Betenasagasti, 06/03/2018 a les 20:13
+20
-1
Torno a llegir, i torno, i segueixo com clavat, encongit, amb un nus a la gola, volent dir alguna cosa sense saber bé el que, entre admirat i compungit, perdut, culpable per la immensitat de temps perdut en la inconsciència, una mica trist i un molt admirat, per la força, per l'enorme força que desenvolupes ...
Crec que m'agradaria abraçar-te, però no tinc molt clar per a què, si per donar-te ànims o perquè me'ls donis, o per algun altre motiu. Òstia, se m'acut, ostia amb les dones del catorze !!!!!!
Jo també la correus mil vegades
MyriamFab, 06/03/2018 a les 22:49
+2
-0
Jo també la correus mil vegades acompanyat a les meues alumnes, als meus alumnes i als meus dos fills-xics per construir tots junts una millor realitat per a totes.
Pati de l'escola
Olga Garcia, 29/04/2018 a les 23:19
+2
-0
Tinc dos fills. Varons. A cap dels dos els agrada el futbol. Ja et pots imaginar el tema del pati...
Una abraçada. Espero que els científics trobin aviat un remei per l'EM. Molta força, noia. M'agrada llegir-te

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
T de Teatre explora el patiment físic i emocional en una comèdia dirigida per Julio Manrique
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida