La mare de totes les preguntes

Hi ha preguntes que no es farien mai a un home i que les dones han d’encaixar cada dos per tres. En el recull d’articles La mare de totes les preguntes (Angle Editorial), l’escriptora i activista Rebecca Solnit (Bridgeport, 24 de juny de 1961) –autora també d’Els homes m’expliquen coses i Esperança dins la foscor– gosa parlar del dret a no respondre el que no volem, del silenci imposat a les dones durant segles, de les violacions i la violència misògina, i fins i tot s’atreveix a discutir des d’una visió de gènere els referents literaris del cànon occidental. Us en servim un tast.

Foto: Ana N R

1. Vaig fer una conferència sobre Virginia Woolf fa uns quants anys. Durant el torn de preguntes del final, el tema que semblava que interessava més la majoria de la gent era si Woolf hauria d’haver tingut fills.

2. El que hauria hagut de dir al públic era que la nostra interrogació sobre l’estatus reproductiu de Woolf era una desviació soporífera i sense sentit respecte a les preguntes magnífiques que planteja la seva prosa.

3. Al cap i a la fi, molta gent té fills, i només una persona ha escrit Al far i Tres guinees, i estàvem parlant de Woolf per aquests darrers motius.

4. Fa una dècada, durant una conversa que se suposava que era al voltant d’un llibre que havia escrit sobre política, l’home britànic que m’entrevistava va insistir que, en lloc de parlar dels productes de la meva ment, parléssim dels fruits dels meus ovaris, o de la manca d’aquests.

5. La seva postura semblava que fos que jo n’havia de tenir [de fills], que era incomprensible que no els tingués i, per tant, vam haver de parlar sobre per què no en tenia, en lloc de sobre els llibres que sí que havia tingut.

6. No soc dogmàtica sobre el fet de no tenir fills. Hauria pogut tenir-los en altres circumstàncies i hauria estat de conya… com ho estic ara.

7. Que es pugui contestar la pregunta no vol dir que tothom estigui obligat a fer-ho, o que hauria de preguntar-se. La pregunta que em va fer l’entrevistador era indecent, perquè pressuposava que les dones haurien de tenir fills, i que les activitats reproductores d’una dona eren, naturalment, un assumpte públic.

8. Anant més a l’arrel, la pregunta assumia que una dona només tenia una manera adequada de viure.

9. Però fins i tot dir que només hi ha una manera adequada de viure pot ser encara massa optimista, perquè a les mares, facin el que facin, sempre els trobaran defectes.

10. A moltes dones que conec se’ls ha dit que no poden ser considerades seriosament des d’un punt de vista professional perquè en algun moment se n’aniran a reproduir-se. I moltes mares que triomfen professionalment són sospitoses d’estar negligint algú.

11. Un dels meus objectius a la vida és convertir-me en una autèntica rabina, ser capaç de contestar preguntes tancades amb preguntes obertes, tenir l’autoritat interna de ser una bona guardiana de la porta quan s’hi acosten uns intrusos, i almenys recordar-me de preguntar: “Per què ho pregunta, això?”.

12. Aquesta sempre és una bona resposta a una pregunta poc amable, i les preguntes tancades tendeixen a ser-ho. Però el dia que em van interrogar sobre el fet de no tenir fills, em van agafar per sorpresa (i amb molt jet lag) i em vaig quedar al·lucinant: per què sempre ens cauen a les dones aquesta merda de preguntes?

13. Una de les raons per les quals la gent s’aferra a la maternitat com a la clau de la identitat femenina és la creença que els fills són la manera de satisfer la teva capacitat d’estimar. Però hi ha tantes coses que es poden estimar, a part de la descendència pròpia, tantes coses que necessiten amor, hi ha tanta feina amorosa a fer al món.

14. Al llarg de la vida, hi ha moltes preguntes que val la pena fer, però potser si som savis podrem entendre que no totes les preguntes necessiten una resposta.