El museu que li devem

Lola Anglada serà un paradigma de les contradiccions (o paranys) de la igualtat: educada com una dona, voldrà ser professionalment com un home

Lola Anglada, l'art i el món turmentat

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca
Us oferim uns fragments dels pròlegs del llibre «Lola Anglada. Memòries 1892-1984», publicat per la Diputació de Barcelona. L'edició de l'obra ha anat a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll.
Aquí podeu llegir una selecció dels textos del capítol «Anècdotes i records».

Escena d'infants (1915-1920). Dibuix aquarel·lat sobre paper. Foto: Fons DIBA.


La recerca

Vam començar a consultar les memòries inèdites de Lola Anglada Sarriera quan preparàvem l’exposició Lola Anglada, poderosa memòria. Dibuixos i il·lustracions més compromesos. Des del primer moment i animades per la Sra. Montserrat Carrió Callicó, ens vam plantejar estudiar-les amb la idea d’una possible publicació posterior. Pensàvem que podria ser una manera de fer justícia anamnèsica amb aquesta artista tan compromesa amb el seu país. Ella va deixar la major part de la seva obra i vuit finques, situades a Barcelona, a la Diputació de la província a canvi d’una pensió vitalícia i d’un museu on conservar i exhibir la seva producció artística, que l’artista volia que restés per sempre a Catalunya. Malauradament, encara avui, no s’ha posat la primera pedra al museu promès. 

[...]
 
Lola Anglada, abans de morir, havia preparat una carpeta que contenia tot un conjunt d’escrits, acompanyats de nombroses referències textuals, retalls de diaris, catàlegs d’exposicions, poemes, cartes, etc., que volia publicar a manera de memòries. Una part dels documents estaven mecanografiats, però bastants fulls romanien manuscrits. Aquest recull, conservat en el fons de la Diputació de Barcelona, ha estat la base del nostre treball perquè era el més complet, malgrat que no estava acabat ni ordenat de manera definitiva.  

[...]
 
Creiem que aquestes memòries haurien de servir per donar a conèixer gran part de la seva obra pel fet que no tenim un catàleg raonat de la seva extensa producció artística, bastant desconeguda i significativa de les diferents etapes que va viure.  
 
La veu estroncada de Lola Anglada Sarriera, per Núria Rius Vernet

[...]
 
A la memòria hi ocupen un paper molt important les emocions; per aquesta raó la memòria personal és molt subjectiva, més que la col·lectiva, que sovint (ho sabem molt bé per experiència pròpia) s’imposa i ens enganya. Així va passar durant tot el franquisme, quan la gent, especialment aquelles persones que havien defensat la República de diferent manera, per poder sobreviure, van haver de marxar a l’exili o oblidar, tornant-se apolítiques o «afranquistes» com les ha qualificat algun historiador, i Lola Anglada fou una de les que mai no van voler deixar Catalunya. La versió que es donà de la guerra incivil en aquells anys a les escoles, instituts i a la majoria de les aules de la universitat (si entrava en el programa i s’hi arribava i se’n parlava) fou una falsa narració d’enfrontament entre els bons catòlics i els mals rojos, una divisió de l’escena política totalment maniquea. Possiblement, l’ambient de por de la postguerra va contribuir al calculat oblit de la col·laboració de Lola Anglada en les revistes infantils de la República i en Nosaltres Sols!, on representà Catalunya, la pàtria, com era el costum, sota l’aspecte d’una jove dona catalana que sofreix tota mena de vexacions.

La por i la voluntat de voler restar a Catalunya la portà a recloure’s, primer en el pis dels seus pares, després treballà en el de Francesc Curet, fins que trobà el del carrer d’Enric Granados de Barcelona, que li servia d’habitatge i de taller d’estampació alhora. Finalment, gràcies a les gestions amb Joan Nolis, que havia estat alcalde de Tiana, pogué retirar-se a la casa dels estiueigs familiars, on va romandre massa oblidada fins als darrers dies. 
 
El franquisme, que va trencar la vida de Lola Anglada, fou un canvi brutal per a totes les persones que s’havien compromès en la defensa de la República i el catalanisme i, molt especialment, per a les dones, que el nou règim tornà a recloure entre les quatre parets de la llar i privà de tots els drets i llibertats que havien aconseguit durant la República. Lola Anglada va quedar-se a Tiana amb les seves germanes i Francesc Curet, i aquí va crear un món molt propi. En els anys cinquanta, encara organitzava tertúlies «per a mantenir viva la flama», tertúlies que les forces vives del poble detestaven. Però ella deia que no volia parlar de tot això i afegia: Jo, la política, l’he fet quedant-me a casa i callant

[...]
 
Lola Anglada va rebre alguns homenatges després de la mort del dictador, pocs. Potser els seus anys de silenci a Tiana, «quedant-se a casa i callant», van provocar que des dels nous poders s’oblidessin del seu passat republicà i catalanista. Afegim-hi aquesta reflexió de l’escriptora Montserrat Roig: «Se habla de la marginación de Lola Anglada porque era republicana y catalanista, pero se olvidan de otro aspecto determinante de esta exclusión: Lola Anglada era mujer y su mirada no se cotizaba. Lola Anglada perdió la libertad personal que para las mujeres se vislumbraba con la República.»

[...]
 

Colomars i estels. Any 1875. Dibuix aquarel·lat. Foto: Fons DIBA

 
Silencis i correspondències feministes en les memòries de Lola Anglada (Una altra lectura), per Teresa Sanz Coll
 
[...]

Filla d’una família ben patriarcal de la burgesia del país, Lola Anglada rep una educació irregular, paternalista i femenina, però il·lustrada i un tant lliberal, pròpia de les classes benestants de principis de segle XX. I, per altra part, té la fortuna de néixer en uns temps remoguts per la primera onada feminista europea, que difon amb insistència les idees d’emancipació femenina al costat de les d’igualtat i justícia social.

Forta de caràcter i rebel, Lola adoptarà ben aviat posicions crítiques respecte al seu propi statu quo. 
 
La vida de Lola Anglada serà un paradigma de les contradiccions (o paranys) que conté la proposta lliberal d’igualtat entre sexes: educada com una dona, voldrà ser professionalment com un home. Veurem en ella les conseqüències d’aquesta dicotomia, d’aquesta alternativa d’esquizofrènia per a les dones que, si volen ser socialment iguals als homes, han de seguir el model únic masculí i negar-se com a diferència femenina. 

[...]
 
Darrere els seus silencis i les seves expressions, però, descobrim la concepció restringida i obligada que té Lola de la llibertat femenina: o pot ser mare i construir una família o, renunciant a fer-ho, pot dedicar-se a una professió «com un home». Totes dues funcions són incompatibles per a ella. Aparentment no es rebel·la, escull. Però tota la vida se sentirà obligada a explicar aquesta elecció perquè no sembli un desvari. 

[...]
 
Des de ben petita, l’artista busca i reclama amb insistència una «habitació pròpia» per aïllar-se d’un món que no li vol fer un lloc, i els moments més feliços els trobarà precisament en aquests espais conquerits, on se sentirà realment lliure i creativa («el meu talleret, la meva chambrette, el meu estudi...»).

Ja amb uns trenta anys i després d’abandonar decebuda una relació sentimental en veure que l’home no estava disposat a respectar la seva igualtat professional, Lola Anglada decideix no casar-se mai.

 

Lola Anglada.
Memòries 1892-1984

Edició a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll


@dels textos i de les il·lustracions de Lola Anglada: Montserrat Carrió Callicó

@dels pròlegs, notes i biografies: Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll.

@de l'edició: Diputació de Barcelona, 2015

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Les Filoxeres organitzen unes jornades per parlar dels processos de cosificiació a través de l'art
01/01/1970
La llibreria Documenta presenta el llibre «Cinquanta moments literaris», de Jordi Lafebre i Antonio Iturbe
01/01/1970
El Museu d'Art de Girona exposa l'obra d'Olga Sacharoff
01/01/1970
La Villarroel acull una obra sobre l'amistat i la llibertat
01/01/1970
Un anunci mostra el dia a dia d'una nena que té els pares separats
01/01/1970
L'obra de Josep Maria Folch i Torres, recordada per Ramon Folch i Camarasa
01/01/1970
Un vídeo denuncia la violència exercida l'1 d'octubre i reivindica el poder popular
01/01/1970
La pel·lícula «10 trets», dirigida per Daniel Torres, regira les ferides de l'ahir