Xavier Miserachs, ànima i màgia

De vegades es creen situacions màgiques on tot conflueix perquè el resultat sigui perfecte. Aquestes paraules han servit per descriure a la premsa l’exposició Xavier Miserachs. Epíleg imprevist. La Fundació Catalunya-La Pedrera presenta una antològica del fotògraf que estarà oberta fins al 15 de juliol i que constitueix la mostra més important que se n’ha fet fins al moment.

L’exposició ens serveix un tast representatiu de l’obra de Miserachs (Barcelona, 1937-Badalona, 1998). No només s’hi poden veure les fotografies conegudes sinó també els inicis i fotos inèdites, en blanc i negre i en color. I ens confessa Laura Terré, comissària de l’exposició i historiadora de la fotografia, que no li ha resultat gens fàcil escollir una selecció de cent cinquanta-quatre fotografies d’entre les deu mil que tenia a l’abast.

De fet, admet la comissària que ha volgut ser tan exigent com ho hauria estat l’autor, de qui ens assegura que no ho donava tot per bo. “Les fotografies ens han d’explicar però també ens han de pessigar l’ànima igual que ho ha fet la realitat amb l’autor”.

De Xavier Miserachs en destaca la versatilitat i l’adaptabilitat. Així, va treballar en tots els camps: des de la quotidianitat del carrer o la intimitat domèstica fins als encàrrecs de premsa, moda i editorials. Així com l’esperit respectuós per la realitat i el seu caràcter alegre. Però sobretot, que era un fotògraf-escriptor i això el feia diferent i especial. De la moda, per exemple, deia que “vestir-se cada matí de cap a peus és un dels actes més lliures i voluntaris que la jornada ens ofereix”.

Laura Terré ens agafa de la mà i ens fa un recorregut a través d’una curada selecció de l’obra de Miserachs; i a la vegada, el fotògraf fa el mateix amb nosaltres a través de les seves fotografies: ens transporta directament a la Barcelona en blanc i negre de 1962, a la Costa Brava del 65, al París del maig del 68 i a la Primavera de Praga. I en colors: al Marroc del 75, al Mali del 76, al Bangkok del 77, a la Guinea del 79, al Leningrad del 80, a la Nova York del 81, a la Barcelona del 88. I podria continuar.

Quin goig, poder treure el cap per tots aquests espaitemps històrics. Com si tinguéssim permís, durant uns segons, per plantar-nos allà mateix, al mig del carrer, de la platja, de la festa o de la revolució i mirar-ho tot sense ser vistos.

Em quedo amb una de les frases que ha pronunciat Laura Terré sobre Miserachs: “No programava la seva obra, sinó que com ell mateix deia, anava agafant les oportunitats que li anava oferint la vida, sobretot, per passar-ho bé”.

I doncs, potser aquesta sigui una bona oportunitat que ens ofereix la vida per passar-ho bé i gaudir d’una d’aquelles situacions màgiques on tot conflueix perquè el resultat sigui perfecte.

Barcelona, 1962.