Foto: Ariadna Bruna
Ni tindré res a veure
amb si ets feliç o no ets feliç
Criticarem les noves modes de pentinats, Manel
Ser-hi o no ser-hi. Perdre’s la vida d’algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d’hospital, o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l’illa; o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d’aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somnis. Voler-li bé i fer-li-ho saber. O no tenir res a veure en si és o no feliç, no preguntar no preguntar-se, no fer-li saber res.
No ser-hi. No preguntar-se. No fer saber res. Perdre-s’ho. I sumar aquest buit a la mort, que va venint des del silenci, sota la pluja.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
