Foto: talkingplant
La meva mare sempre em truca a mig matí i em diu què, ja vas torrada? Sí, mamà, el segon tanto d’orujo. És la broma de cada dia, tot i que l’orujo pot ser conyac, un altre matí, i anar pel tercer. I què? I xerrem una estona durant bona part de la qual me la passo rient. És molt bona, la meva mare, llesta, ràpida, ocurrent i esmolada com ella sola. Però ara no parlaré d’ella.
La broma me la fa perquè tinc per costum, fins al migdia, jo, agorafòbica convençuda, fer l’esforç de sortir de casa i refugiar-me en un cafè amb wifi. I esmorzo, i treballo fins cap a l’hora de dinar. Em guarden una taula rere una mena de mampara amb herbes artificials. Em poso els auriculars amb waterfall sounds i gentle rain de l’Spotify, i hi he conegut persones. L’Esperança, per exemple, que abans de saber que ens dèiem igual me li vaig haver d’acostar perquè feia una olor tan descomunalment deliciosa que hauria pujat una muntanya a l’aire lliure per esbrinar el nom d’aquella flaire exquisida.
Un camp de flors oloroses, fresques i pluja de sobte se’m va empassar i vaig patir una paràlisi sobtada de la respiració. Què era?, vaig pensar quan vaig poder accionar el pensament. Vaig mirar la porta del bany: hi ha ambientadors, de vegades. I no, tancada. I de tant en tant m’arribaven ràfegues que hauria volgut veure d’algun color per seguir-les fins a l’origen. Quin neguit, no saber. I una senyora polida, de pell bonica, d’uns 60 anys, decidida camina cap a la porta que ara ja li és de sortida. Penso que no sé si em sabré perdonar no haver estat prou ràpida o hàbil per detectar-la abans i fer-li la pregunta. Era dissabte.
L’endemà va tornar. Quan la vaig olorar em vaig posar molt nerviosa, de seguida em van venir ganes d’anar cap a la seva taula. Però vaig esperar que s’aposentés per no espantar-la. Va obrir el diari. Fins que giri full. Ara. Li vaig dir, després d’hola, fas molt bona olor, però molt bona, molt bona, quina colònia portes? Va fer una rialla elegant, que és com riu, i em va dir ara no sé com es diu, però quan acabi pujo a casa i t’ho dic. Vols dir que cal? Em va semblar excepcional que es prengués de manera tan seriosa la meva necessitat, fins i tot em va saber greu, però vaig entendre que calia respectar-li la intenció. Així, quan va acabar d’esmorzar i llegir el diari va dir ara vinc.
I va baixar amb una ampolla que la vaig veure i vaig dir: això? Era el perfum aquell de l’ampolla estilitzada d’Issey Miyake, L’eau d’Issey. Quin desengany. El que en realitat volia, jo, que de seguida ho vaig saber en veure l’ampolla i desinflar-me, el que jo volia era comprar-me l’olor d’aquella senyora i posar-me-la. Però no seria possible. Perquè aquella olor era només d’aquella senyora, res a veure tenia amb els vapors que van sortir de l’ampolla quan la va obrir i va dir olora. Vaig olorar, per no ser mal educada, però ja sabia què m’hi trobaria: desencís. Per descomptat no em compraria mai aquell perfum. En sabia l’olor, mai m’havia agradat gens.
Però les colònies, ¿què són si no propostes olfactives asèptiques que negocien un statu quo amb les condicions de cada pell per acabar sent úniques? I com en tot tracte, n’hi ha de rodons i també de nefastos, i es veu que els ingredients d’aquella senyora casaven magistralment amb el que fos que el senyor Miyake va manar de ficar en aquella ampolla. Sense saber que l’acabaria fent servir algú que l’elevaria fins a l’Olimp dels efluvis. I una cosa va dur l’altra i un dia, després de parlar una mica cada cap de setmana, li vaig preguntar com es deia i em va dir Esperança, i tu?
