Foto: Agat Films / France 3 Cinéma / Canal+
La casa és la mateixa. El paisatge, no.
–Què ha canviat tant?
–Nosaltres.
Vaig anar a veure La casa junto al mar sense saber que era la nova pel·lícula del director de Las nieves del Kilimanjaro, que m’havia captivat. Era dissabte, plovia, els pares em van dur al cine com quan jo era petita –quina devia ser l’última pel·li que havíem vist junts? E.T.?– i em vaig deixar portar.
Si hagués sabut que era la nova pel·lícula de Robert Guédiguian, i que hi retrobaria els actors del Kilimanjaro perquè el cineasta sempre treballa amb la mateixa troupe, hauria entrat a la sala amb les expectatives disparades. Però no va ser el cas, i La casa junto al mar em va anar enamorant com m’enamora el mar en calma.
Torna a ser aquest un conte de fades, una faula amb pinzellades socials. Els tres germans que es reuneixen a la casa familiar per la malaltia del pare tenen més passat que futur i col·leccionen il·lusions perdudes. “Els bons records són horribles”, diu un dels personatges. Una obvietat –quina tortura, els records– que em vaig afanyar a apuntar, al costat d’aquesta altra afirmació: “Penses de dretes i sents d’esquerres, com tot el món”.
Com la vida en una casa a prop del mar, la pel·lícula ens regala moments poètics i lluminosos. A Guédiguian li agrada la bona gent, i no només no se n’amaga sinó que en fa bandera:
–Hauries de ser més bo amb tu mateix.
–La bondat és la virtut dels imbècils.
–Em refereixo a la bondat elegida conscientment.
Jugar amb els mateixos actors títol rere títol permet al director (que és, a més, el marit de l’actriu protagonista, Ariane Ascaride) fer servir a mode de flashback una escena de Ki lo sa?, una pel·lícula seva del 1985. Admeto que la trampa em va fer ballar el cap.
És terapèutica, aquesta cinta. Dos parells de mans enllaçades –les d’un matrimoni gran ple d’amor i dignitat i les de dos nens immigrants que es neguen a separar-se– ens encomanen més esperança en la humanitat del que la humanitat es mereix. Per això serveix el cine, potser.
