Pot semblar que el món badalla,
pot semblar quieta la nit.
Però no t’adormis al meu pit,
que sempre balla.
Que a la vall dels adormits,
el meu cor no hi fa parada.
El cant de les encantades,
se l’emporta bosc endins.
Un record truca a la porta
les notes apagades d’una vella cançó,
sensacions que jo ja creia mortes,
però avui, avui recordo el teu cos.
La dansa, el deliri de l’estança,
la llum de la teva habitació,
fortes i més fortes batzegades.
Que avui, avui tot em parla amb el teu nom.
La gent torna a les cases, s’ha acabat la funció,
una vella senyora escombra el teatre dels malsons.
Camino quan tot calla i he comptat amb les mans
les poques finestres enceses d’una ciutat.
Que guarden la nit lila, amb el record dels anys,
i no apaguen la flama perquè no arribi demà.
Avui recordo el teu cos.
No ho saps, però a la nit, moltes vegades,
he caminat sota el teu balcó
per sentir-me viu al teu teatre.
Que avui, avui tot em parla amb el teu nom.
La gent torna a les cases, s’ha acabat la funció,
una vella senyora escombra el teatre dels malsons.
Camino quan tot calla i he comptat amb les mans
les poques finestres enceses d’una ciutat.
Que guarden la nit lila, amb el record dels anys,
i no apaguen la flama perquè no arribi demà.
