Literatura

Per un got d’aigua

Orhan Pamuk presenta la seva novel·la «La dona pèl-roja» al CCCB

| 03/04/2018 a les 23:20h
Especial: Literatura
Arxivat a: Biblioteca, CCCB, Orhan Pamuk, La dona pèl-roja, literatura

Foto: CCCB



Potser perquè el dia havia començat encapotat, potser perquè la primera foto que vaig veure de l’Orhan Pamuk era en blanc i negre, i malgrat usa sovint termes cromàtics als seus títols, m’ha sobtat que la seva visita al CCCB ens hagi esquitxat de colors: de vermell furiós, de blau meravellós. Tot va començar, però, pel negre.
 
Ja fa vint-i-cinc anys que aquest escriptor turc, que llavors acabava l’escriptura d’El llibre negre, va començar a gestar al seu interior la seva darrera novel·la, motiu de la seva visita aquesta setmana a casa nostra: La dona pèl-roja (Més Llibres). Al costat d’on ell escrivia ara fa un quart de segle, allà a Istambul, un mestre pouaire i el seu deixeble cavaven la terra amb mètodes tradicionals provant de trobar aigua. Durant el dia treballaven de valent, suaven, i el mestre, des del fons del pou, humiliava i sotmetia l’aprenent, que esperava dalt davant la manovella, a base de crits; al vespre, sopaven a l’aire lliure mirant la televisió i s’explicaven històries, i llavors l’home tractava el jove amb tendresa i amorositat. De dia lluitaven, buscaven la vida i la civilització travessant el negre humit i infinit, el negre irrespirable del llarg forat que ells mateixos obrien i buidaven; de nit es retrobaven al cel del pou i es reconeixien amarats d’un negre nou i fresc que els agombolava. Aquesta relació polaritzada va fer pensar a l’escriptor, que els observava a diari, que semblaven pare i fill.
 
Segons confessa Orhan Pamuk, ni la submissió ni la tendresa per part del seu pare consten com a records conscients d’infantesa i joventut; hi reconeix, però, en aquella absència de llibertari lletraferit, en la seva manca de tendresa, un bitllet cap a la seva llibertat, una porta a la seva vida d’escriptor i d’artista reeixit. L’autor no explica aquesta obra com un intent de reconciliació amb el seu pare, doncs, sinó com una celebració d’aquesta llibertat trobada gràcies a la mancança. És aquesta distància amb el propi pare, però, la que empeny l’escriptor a fixar-se en el lligam entre el pouaire i el deixeble com a vincle paternofilial i com a centre d’interès literari. Decideix llavors recrear, en l’entorn realista de la recerca d’aigua, una relació entre el pare autoritari propi de la seva tradició amb l’individualisme més occidental del fill.
 
Abans de fer-ho, però, rellegeix Sófocles i Firdawsí. El primer narra en Èdip Rei la mort d’un pare a mans del seu fill; el segon, en canvi, mostra al Xahnamé la mort d’un fill a mans del pare. Pamuk explica que, en assassinar sent desconeixedors de la relació de sang que els uneix a la víctima, és la ignorància seguida del penediment el que legitima els dos crims. Sòfocles, però, no buscava l’empatia ni el perdó propi del lector modern postfreudià, doncs Èdip era culpable d’haver volgut evitar el seu destí; l’antic dramaturg grec pretenia, segons l’escriptor d’Istambul, satisfer l’espectador en fer que el parricida s’arrenqués els ulls, no per parricida sinó per desobeir al destí. Per la seva banda, en la versió oriental, el poeta persa sí que busca el plor de qui pateix per l’assassí del propi fill, plor que, segons el Premi Nobel, simbolitza la legitimació de l’estat autoritari.
 
El novel·lista opina que tot escriptor és un profeta ingenu, algú que anuncia sense ser-ne conscient. I, si bé en escriure no podia preveure la temptativa del cop d’estat que va tenir lloc al seu país el 2016, any de publicació de la novel·la en la seva llengua original, sí que pretenia preguntar als seus lectors —més des de l’antropologia i l’experimentació que des del posicionament polític— per què continuen votant pares que aixafen fills.
 
Personalment tot això, que em sembla força interessant, em segueix sonant a negre, negre sobre blanc. Nit i dia, pare i fill, vell i jove, estat i poble, autoritat i individualitat. I és que he llegit tota La dona pèl-roja, la darrera novel·la de Pamuk, com una pel·lícula en blanc i negre sense grisos, una obra d’art moderna rodada en negatius antics, però on una cabellera llarga i d’un vermell lluent i agosarat trenca esquemes i treu la llengua. Ara sí.
 
La dona en qüestió, una actriu que dobla l’edat del protagonista —«podria ser la teva mare»—, no és una pèl-roja de debò. En una història en què tots els personatges són titelles del destí, una nova Jocasta ha decidit tenyir-se de vermell, d’un roig que, segons Pamuk, ha representat des de Shakespeare fins a Plath la fúria i la força de caràcter, d’un roig que, però, al país de l’autor, connota també la lleugeresa sexual. Per què, es pregunta l’escriptor, una dona es tenyiria així en un context que la titllaria de fàcil? “Soc diferent”, ens diu ella. “No accepto les vostres normes, no escriureu el meu destí”.
 
Així com la mare d’Èdip és víctima dels anuncis de l’oracle, aquesta dona pèl-roja porta regnes, mou fils i sacseja els destins de tots els homes implicats. És motiu i motivació dels fets narrats, és fins i tot esperonadora del propi acte creatiu del personatge escriptor. L’autor parla dels clàssics, sí, però al títol la posa a ella, només a ella.
 
La segona cosa que més m’interessa de totes les que he sentit dir a l’Orhan Pamuk és que, quan treballava al costat del mestre pouaire i el seu deixeble, aquests dos van trucar a la seva porta per demanar-li un got d’aigua. Precisament d’aigua. I no sé. Jo sospito que la gran metàfora de tot plegat està en això. Com si només un got d’aigua pogués prenyar el fons d’un pou i crear vida. Com si l’haguessin convidat a seure-hi ben al fons, que és des d’on, segons Haruki Murakami, millor es veuen les estrelles a la nit; al fons del pou, que és des d’on el mateix Pamuk, qui compara el tub de formigó a uns prismàtics col·locats del revés, escriu un cel petit, rodó, d’un blau meravellós.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
L'edifici de Gaudí obre les portes a tothom el dia dels llibres i les roses
01/01/1970
La Universitat de Barcelona obre les portes a qui vulgui gaudir de les matemàtiques i la informàtica
01/01/1970
Escriptors locals i internacionals conversen sobre literatura a les portes del 23 d'abril
01/01/1970
El festival «Lo Closcamoll» ofereix concerts per a tota la família
01/01/1970
Un vídeo ens alerta sobre les (doloroses) conseqüències de tenir una mirada plena de prejudicis
01/01/1970
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
01/01/1970
Un anunci mostra la necessitat de plantar cara al «bullying» tant si ens toca de prop com de lluny
01/01/1970
Un espectacle d'Ivan Vasiliev reflexiona sobre la ceguesa de la societat al Centre Cultural Terrassa