“L’Alzheimer va entrar per la finestra de casa l’estiu del 2011. La Maria «estava bé», però ja no estava sola.” El seu fill, Pep Garcia i Orri (Vic, 1964), va convertir els moments en què veia com la memòria d’ella s’anava desdibuixant en Postals presents per a una mare absent (Edicions de l’Albí). En llegim tres.
Foto: David
Fer i desfer
El pare ho fa tot. Durant tot el dia. No ho havia fet mai. Ara sobretot es cuida d’ella i de tots els petits detalls, des del matí, ben d’hora, fins que ella se’n va a dormir. I així cada dia. I ell quan descansa? Ara mateix és tota una incògnita. El pare no para mai i la mare no descansa mai. Sempre li hauries d’anar al darrere, estar a l’aguait sabent que mai li passaràs al davant. No l’encertaràs. La mare i l’Alzh, junts, són impredictibles. Imparables. No saps mai per on et sortiran. La mare es lleva molt d’hora malgrat que li amaguis els despertadors. Els dies són llargs i es fan més llargs encara. De vegades, les nits són inexistents per a la mare, que hi campa energèticament. Hi deambula. El pare ho fa tot. L’Alzh ho desfà tot. Cada dia. Cada nit.
Pesseta, cavall, poma
Paraules incòmodes. Avui, a la consulta, el doctor Catena n’ha pronunciat tres, de paraules, amb la intenció de comprovar si la mare les podia repetir, primer, i al cap d’una estona –poca– recordar. La mare no ha pogut ni recordar ni repetir les paraules pesseta, cavall, poma. Les he trobat profundament incòmodes, aquestes tres paraules. I nosaltres, impotents al davant. Muts. Què vol dir pesseta, cavall, poma? Vol dir que la mare és en un altre univers. Molt proper al nostre, i molt llunyà. I la prova és com una evidència científica, empírica, irrefutable, que indica un diagnòstic clar. De cop, tres paraules ens separen d’un món estrany, on va la mare. A mi, m’han fet plorar.
Dimecres, 9 d’abril del 2014
El pare és a la cuina i ens hem quedat sols, al menjador, tots tres: la mare, l’Alzh i jo. Ella, la mare, amb un gest ràpid, se m’apropa prenent-me un braç i em fa una confessió telegràfica, del tot urgent: T’ho dic ara que em surt, perquè no sé si podré un altre dia: sempre has estat especial per a mi. L’Alzh es gira, contrariat, just quan ella acaba la frase, i jo rumio, en va, una resposta que ja no soc a temps ni de pensar. La mare em mira, de nou, des de molt lluny i des de molt a prop, amb la mirada perduda que ja ha oblidat l’instant, i en els seus ulls contents, però enyorats, hi veig l’Alzh triomfant, controlant, de nou, la situació. Quan el pare torna de la cuina encara he de pair que aquell pot ser un dels últims regals de lucidesa.
1
0
