Agnès Armengol
Aquesta és la història d’un naixement que es va acabar convertint en un símbol, que com tot naixement, va ser parit per una dona; que, com tants altres símbols, va sobreviure al feixisme però, i a diferència d’altres naixements, aquest no pensa morir-se.
Des d’avui i fins a mitjans de juliol a la seu central de la Diputació de Barcelona es pot visitar l’exposició Els fonaments del catalanisme polític. Les Bases de Manresa, 125 anys. El títol deixa poc marge a la imaginació: fa 125 anys que un grup nombrós d’homes benestants provinents dels diferents corrents de pensament catalanista es van reunir a l’ajuntament de Manresa amb la pretensió de començar a donar forma política a la identitat del país per primer cop en la història. Era l’any 1892 i, d’aquella assemblea, en sortiria un decàleg anomenat les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també conegudes com les Bases de Manresa, que acabarien sent el primer projecte d’una Constitució Regional de Catalunya.
Val a dir que aquelles bases incloïen punts molts moderns i agosarats, tenint en compte la conjuntura de l’època, com ara que la divisió territorial seria la comarca i el municipi (no existien les comarques, llavors, encara), que el català seria la llengua oficial a Catalunya i que es garantiria la separació de poders. D’altra banda, el sufragi universal ni tan sols se’l plantejaven i eren només els “caps de casa” els que exercirien la “democràcia” escollint el poder de les Corts Catalanes. No pretenien, tampoc, trencar relacions amb l’Estat, però reivindicaven per a Catalunya unes institucions pròpies de govern.
Van ser un total de 243 homes en representació de les diferents i nombroses associacions catalanistes d’arreu del territori, entre els quals hi havia personalitats com les de Lluís Domènech i Muntaner, Enric Prat de la Riba, Àngel Guimerà, Eusebi Güell Bacigalupi o Oleguer Miró, entre d’altres. I, enmig de tants mascles, va ser una dona qui va tenir la idea més simbòlica: s’havia de crear una insígnia, una cosa amb què tots els catalans s’hi volguessin identificar, una cosa de què estar-ne orgullosos.
Aquesta dona es deia Agnès Armengol, que, tot i no ser membre de ple dret de la Unió Catalanista –no hi tenia accés perquè era dona- sí que hi tenia contacte: filla d’uns importants empresaris tèxtils de Sabadell, els homes de la seva família sí que hi participaven i era evident el poder d’influència d’Armengol. La idea amb què va sorprendre els membres de la Unió va ser la de la fabricació d’una bandera. Que no podia ser una bandera catalana qualsevol: havia de ser la més gran i la més preciosa de totes les banderes catalanes.
Moderna per l’època (o potser és que nosaltres som uns tradicionals), Agnès Armengol va impulsar un crowdfunding per crear-la i amb molt poc temps i el seu important cercle d’influència va aconseguir diners i simpaties suficients perquè ni més ni menys que fos Alexandre de Riquer qui la dissenyés i així, la sanefa i l’orla central de Sant Jordi del domàs de seda i el remat d’argent de sis plaques del pal porten la firma del Modernisme català. Fou presentada el 1903 al Monestir de Poblet i, en els anys següents, va esdevenir en efecte tot un símbol del país que s’anava passejant en cada gran esdeveniment.
No us cregueu que a Madrid estaven contents amb tot aquest moviment catalanista i una bandera de quatre metres de llargada passejant-se pels carrers, però no va ser fins al cop d’estat de Primo de Rivera que van haver d’amagar-la per protegir-la –se suposa que en cases particulars, en una història que em recorda una altra en què també es van haver d’amagar símbols democràtics per protegir-los.
Quan es va instaurar la Segona República va poder tornar a sortir i ho va fer per la porta gran: el president Macià la va fer ballar al balcó de la Generalitat el dia de Sant de Jordi de 1931 i és en aquest moment en què la bandera la Unió Catalanista es redefineix: ara és a més republicana. Però no va durar gaire la calma. Amb un nou cop d’estat i l’esclat de la guerra civil, la bandera s’ha de protegir una altra vegada. Aquest cop sí que sabem on va ser amagada: al Monestir de Montserrat, on va ser exposada acabats els anys de dictadura i lloc del qual només n’ha sortit en comptadíssimes ocasions per presidir actes solemnes al Palau de la Generalitat.
És sens dubte una bona ocasió, aquesta, per contemplar la peça tèxtil més important del Modernisme català, per observar de prop les llavors del catalanisme polític i, us diria que per reviure la història, però pensant-hi bé, no cal anar a cap museu per reviure la història en aquest país.
On: Seu central de la Diputació de Barcelona (Rambla de Catalunya, 126).
Quan: Fins als 14 de juliol.
1
0
