Foto: Cristiano de Jesus
Hi ha molts pares i mares i mestres que tenen ganes de fer-ho tot millor. Que s’arremanguen per anar per feina. I la Fundació Jaume Bofill, per aprofitar aquesta empenta, ha tingut una idea que aplaudim: preguntar als docents i a les famílies què pensen sobre l’educació. Les enquestes prenen per nom Edubaròmetre i pretenen donar una visió rigorosa i compromesa del que es viu dins i fora de les aules (i, ep, estan esperant que participeu en aquesta segona enquesta de 5 minuts).
D’entre tots els resultats de la primera enquesta (sobre la confiança de les famílies i dels docents en el sistema educatiu), n’hi ha un que em crida l’atenció. Diu així: «El 53% de les famílies creuen que l’escola ha d’abordar prioritàriament la “motivació per aprendre” dels infants i joves» i que aquesta és «una de les competències que consideren més fonamentals per al seu futur». Per dins em dic visca.
Per voler fills motivats o alumnes motivats, què hem de fer? Motivar-los. Però, sobretot, donar-los l’oportunitat que es motivin. I ja em direu qui salta d’alegria sabent que ha de memoritzar el tema 4 d’història fil per randa, per escriure’l calcat i a raig en un examen i oblidar-se’n al cap de dos dies. O que ha d’estar fins a les nou fent els deures d’anglès i les fitxes de matemàtiques i copiar el text de català i vinga, a sopar i a dormir i lleva’t aviat i santornem-hi. Si algú us proposés d’estar vuit hores assegut i callat escoltant un sermó rere l’altre que ni et ve ni et va, li diríeu sí sí endavant, o us n’escaparíeu com fos?
Una de les coses que més vaig gaudir quan anava a classe va ser el treball de recerca. En tinc un record preciós. El títol em va aparèixer com una llum, “El llegat dels setze jutges”. Amb 16 anys, jo que no sortia mai del poble, des del Vendrell agafava el tren i anava a Barcelona com qui se’n va a Nova York. Em plantava a casa del Josep Porter (que havia fet de mànager de tota aquella colla de músics) ensenyant-li totes les pàgines que havia escrit, i em deia mira, i si expliques que quan fèiem concerts pels pobles ens donaven cistells de fruita? I si entrevistes la Guillermina Motta? O el Salvador Escamilla? O el Miquel Llauradó? El Serrat potser el podries intentar, però serà difícil. Sí, sí, li deia jo amb els ulls. No era noia de treure deus, més aviat col·leccionava sisos, suspensos d’anglès i el que feia a classe m’interessava més aviat poc, per no dir gens. Fins aleshores mai m’havia involucrat tant en un treball: em vaig espavilar, estava fins passada la mitjanit escrivint i transcrivint, diria que vaig fer més del que tocava i tot. I ara em pregunto: per què? Perquè per primera vegada vaig decidir què volia aprendre. Perquè no ho vaig llegir en cap llibre, sinó que ho vaig viure. I perquè ho vaig sentir meu: allò sí que anava amb mi.
Només he explicat això per dir que ja llavors, gràcies a aquell treball, vaig intuir que una de les coses que més m’agradaria fer al món serien les entrevistes. I, ara, deu anys més tard és (amb moltíssima sort) a una de les coses a què em dedico. Per tant, no puc estar més d’acord amb aquesta majoria de famílies que el que volen són fills motivats i no enciclopèdies. Això no vol dir que es passin tot el dia rient, sinó que coneguin l’alegria d’aprendre (aquella amb què notes que creixes una mica més). Que a l’escola i a l’institut trobin oportunitats per saber què són i què volen a la vida. Que siguin exigents, sí, però que no els saturem amb mil temaris i deures i exàmens i motxilles carregades fins a no poder més. Perquè de tant robar-los les hores i l’espai mental, hi ha el perill de pendre’ls el seu temps i el seu lloc al món. Volem que aprenguin molt? Si veuen que té sentit passar no-sé-quantes-hores a classe, s’hi implicaran amb cos i ànima (i no per inèrcia, o per por a quedar enrere). Gosaria dir que el que cal és preparar-los perquè els interessi l’ara, i en treguin el màxim de partit, que el demà (aquest que tant ens obsessiona) ja vindrà i ni tu ni jo sabem quina cara tindrà. Però que quan tregui el cap, els trobi amb ganes de fer i de ser.
Mestres, teniu un repte preciós: que els infants i joves trobin en l’escola i l’institut una espurna de llum que els salvi del pitjor dels mals: passar de puntetes per la vida i que tot et sigui indiferent.
