Foto: Timothy Neesam
Tinc una amiga que és professora de música d’un centre públic d’educació secundària obligatòria a Sant Adrià del Besòs. És una d’aquelles professores per vocació, que s’amoïna amb les circumstàncies personals dels seus alumnes, per si patiran quan arribin a casa, per si faran totes les menjades del dia i, tot i aquestes condicions, s’esforça perquè aprenguin i sobretot, es diverteixin fent-ho. (Ho sé perquè m’explica que els pregunta quina música els agrada i ells li contesten que el trap i doncs, aprendrem a cantar i tocar trap, què hi farem!) Aquesta mateixa amiga em va fer ja fa uns quants anys una reflexió que encara recordo: No sé què passa en algun moment entre educació infantil i primària que els nens deixen d’anar contents a l’escola. Alguna cosa devem estar fent malament.
Què porta un adolescent a no voler continuar amb els estudis? Què podem fer perquè l’abandonament escolar precoç sigui el mínim possible? Perquè no se’ns quedi ningú pel camí? Perquè, en la nostra societat, ens en sortim tots? Primer que res haurem de definir què és l’èxit escolar. Així començava la xerrada “Estratègies locals contra l’abandonament escolar” organitzada per la Diputació de Barcelona i impartida per tot un referent en sociologia de l’educació i en anàlisi de desigualtats educatives, la doctora Aina Tarabini.
El tema m’apassiona: veig l’educació dels infants i joves com la base d’una societat que esdevindrà d’una manera o d’una altra, segura o perillosa, amable o malcarada, inquieta o ensopida, lliure o reprimida. I, pel que veig entre els assistents, tot regidors d’Ensenyament de l’àrea metropolitana de Barcelona, m’alegra saber que no soc l’única a qui li apassiona. (Per cert, que si algú es pregunta on són les dones, sembla que són aquí, a les regidories d’Ensenyament dels municipis.) Mentre es van proposant definicions i s’obre debat sobre si és el mateix l’èxit escolar que l’èxit educatiu (que no ho és, assegura Tarabini), acorden que l’èxit escolar seria “aconseguir finalitzar l’educació obligatòria i continuar estudiant.”
Però Tarabini, per definir l’èxit escolar, se’n va a preguntar què n’opinen aquells que més en saben, és a dir: els estudiants que es passen la vida castigats als passadissos del centre. I diuen coses tan interessants com que “l’èxit escolar hauria de voler dir que tens un futur” o tan brillants com “anar contents a l’escola” o tan madures com “l’escola ens hauria d’acompanyar fins a la meta”.
El fet que cap dels regidors no hagi contestat cap de les tres respostes dels alumnes és només un exemple de la distància que hi ha sovint entre el món escolar i el món dels estudiants. Quants cops heu sentit, en el vostre entorn o quan éreu estudiants la frase per part d’un professor cap a un alumne conflictiu “fem un pacte: tu no em molestes la classe i jo no et molesto a tu”?
La clau –bé, una de les claus, perquè el finançament en seria una altra- explica Tarabini, és poder connectar aquests dos mons. Per a l’alumnat en risc d’abandonament escolar precoç és fonamental veure-hi un sentit (sovint s’avorreixen o es pregunten “què faig aquí?”), trobar-hi un valor vital en el fet d’estar a l’escola, i també, –i això és important– estar-hi emocionalment a gust. “No hi ha esforç sense interès ni sense sentit”, assegura Tarabini, qui, a més, assenyala el valor importantíssim, diria que cabdal, d’un professorat capaç d’estimular-los, acompanyar-los i que es preocupi vitalment per aquests estudiants.
Catalunya té una taxa d’abandonament escolar precoç d’un 18%, igual que la d’Espanya, de les més altes d’Europa, només per darrere de Malta. Hi ha diversos factors que incideixen en l’abandonament escolar precoç: factors individuals (classe social, sexe, procedència; és a dir: pares sense estudis, mascle, immigrant), escolars (com cada centre aplica el currículum, la composició social del centre, les segregacions per nivell o segregacions socials en els municipis: centres que reuneixen problemàtiques socials, emocionals, vitals) i també factors estructurals com el mateix sistema educatiu o l’estructura socioeconòmica.
Tarini també assenyala l’estigmatització dels cicles formatius envers el batxillerat. En aquesta línia una de les regidores de Sant Boi explicava el seu programa de difusió dels cicles formatius: “Animem els alumnes que els facin dient-los que també accediran, si ho volen, a la universitat, més tard, però també ho faran, i a més en sortiran amb dos títols!”
Solucions? Tarini ho té clar: no culpabilitzar-se els uns als altres, per començar, ni a cap nivell. “No”, diu ella, “ningú fa la seva feina amb mala intenció, és qüestió de posar-se a remar en la mateixa direcció.” Al final, imagino, tots busquem el mateix objectiu: una societat més segura que perillosa, més amable que malcarada, més inquieta que ensopida, més lliure.
Deixeu-me afegir que com més vocació hi ha en la feina de cadascú, sigui quina sigui, millor surten les coses. I això és cert: si sabéssim viure amb la mateixa vocació que ensenyen alguns professors, potser no deixaríem tan aviat de somriure.
