Les utopies frustrades de Domènec

Domènec, a l’exposició del Macba “Ni aquí ni enlloc”. Foto: Miquel Coll

Darrere de cada edifici o de cada projecte arquitectònic i urbanístic, hi ha una història amagada, més enllà de l’estètica, els materials, els usos i les formes. Són relats humans i políticosocials, que formen part de la història alternativa d’un projecte. Sovint des del territori de l’art és més fàcil arribar a desenmascar aquestes històries paral·leles, cosa que sap molt bé l’artista mataroní Domènec (1962), que ha basat els últims vint anys de la seva trajectòria a reflexionar sobre aquest tema.

Domènec construeix, reconstrueix, recupera, recrea i fa metàfora al voltant de la dimensió social de l’arquitectura i de la memòria històrica. “La història és una eina de lluita per al present”, assegura, mentre es passeja per la seva exposició que, fins a l’11 de setembre, es pot veure al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i que exhibeix una vintena de projectes. El títol de la mostra, Ni aquí ni enlloc, pot semblar críptic a primera vista però es refereix a aquell espai buit que queda entre la utopia i la dura realitat en termes polítics i socials. Teresa Grandas, comissària de l’exposició, ho defineix perfectament: “La mostra fluctua entre utopies i distopies del projecte de la modernitat”. Domènec recorda, a més, que la paraula enlloc és la traducció de la paraula utopia, provinent del grec (oú, “no”; topos, “lloc”), que va fer seva Thomas More. La utopia, doncs, és un no-lloc. “En les meves obres hi ha un joc d’anada i tornada entre els intents de construir formes de vida en comú més justes i igualitàries, en paral·lel al creixement del capitalisme”, afirma.

A través de maquetes, escultures, fotografies, documentació i vídeos, Domènec posa exemples clars d’aquest decalatge maleït entre utopia i realitat. La Casa de Cultura de Helsinki, una emblemàtica obra del gran arquitecte finlandès Alvar Aalto, construïda entre el 1952 i el 1958, apareix en molts llibres d’arquitectura per les seves excel·lents qualitats estètiques però la interessant història de la seva construcció ha restat en l’oblit. L’edifici va ser encarregat pel Partit Comunista de Finlàndia per esdevenir una “casa per a tots els treballadors” i es va construir gràcies a més de 500.000 hores de treball voluntari de sindicalistes i simpatitzants de l’esquerra, molts dels quals han estat entrevistats per Domènec. Actualment és un centre cultural públic, però pocs en coneixen l’origen.

A Barcelona, al barri de Sant Andreu, hi ha un exemple paradigmàtic d’arquitectura destinada a millorar la qualitat de la vida de la gent menys afavorida que va quedar a mig camí respecte a les seves intencions inicials: la Casa Bloc, projecte emblemàtic del GATCPAC, dissenyat per Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Encàrrec directe de la Generalitat republicana, el complex d’habitatges de la Casa Bloc repensava la vida en comú amb nombrosos espais col·lectius com cooperatives, banys públics, biblioteca, zones de jocs infantils… Com tants altres cops, les circumstàncies ho van esguerrar tot ja que l’edifici mai va ser ocupat pels seus destinataris inicials per culpa de la Guerra Civil i durant la postguerra va acabar acollint militars, policies i viudes i orfes del bàndol feixista i, per tant, totalment redissenyat, tal com es pot veure en uns plànols de l’època. Només en els últims anys, la Casa Bloc s’ha pogut recuperar parcialment en el seu format i funció inicials. Una maqueta de l’edifici se sosté sobre cadires de fòrmica a l’exposició. A la mostra també es pot veure una maqueta de l’edifici del carrer Argenteria on va morir de tuberculosi el poeta Joan Salvat-Papasseit el 1924, al costat de la maqueta del dispensari antituberculós dissenyat per Sert al barri del Raval, començat a construir deu anys després de la mort de l’escriptor.

Domènec s’acosta críticament a la imatge turística estereotipada de Barcelona amb un postaler “alternatiu”, que exhibeix 27 postals de la ciutat d’espais turístics però mostrant records gens amables de la zona. El visitant es pot emportar, si ho desitja, postals del Barri Gòtic, amb el carrer del Bisbe amb les barricades del 1937; del desallotjament dels indignats del 15-M a la plaça Catalunya; del centre de la ciutat fumejant per la Setmana Tràgica; o de l’esclat de la bomba del Liceu del 1847.

De la mateixa manera, Domènec desenmascara mecanismes de control polític i territorial a través de l’arquitectura, com succeeix en el projecte Real State, que simula una oficina immobiliària que ofereix terrenys i habitatges en els territoris palestins ocupats, cosa absolutament il·legal segons la legislació internacional. L’artista també recrea al final de l’exposició, en escala 1:1, la cabina dissenyada expressament per acollir el criminal nazi Adolf Eichmann, durant el seu judici a Jerusalem el 1961. Asèptica, envoltada de vidre blindat, aquest espai arquitectònic interpel·la directament la consciència de l’espectador: “Quin rol assumim en aquesta audiència pública?”, es pregunta Domènec.

Fora ja del Macba i només fins al 6 de maig, l’artista ha estès l’exposició fins al Pavelló Mies van der Rohe, a Montjuïc, una les joies de l’arquitectura moderna presents a Barcelona. A la rèplica de l’avantguardista i bell espai creat per acollir la recepció de les autoritats alemanyes al rei Alfons XIII durant l’Exposició Universal del 1929, Domènec ha estès roba, en record a les persones que van malviure a la muntanya de Montjuïc durant dècades, després de l’esdeveniment. Algunes de les instal·lacions de l’Exposició del 29 es van utilitzar per internar immigrants durant la postguerra. El 1964 l’Ajuntament va començar a utilitzar l’Estadi Olímpic per allotjar veïns expulsats de les barraques del Somorrostro. “Si el Pavelló Mies no hagués estat enderrocat després del 1929, potser hauria també acollit a aquestes persones i hagués tingut aquest aspecte”, diu Domènec. En tot cas, el dilema entre utopia i realitat està servit en aquesta suggestiva exposició.