És dilluns, t’enyoro i em fa mandra
tornar a pensar que a poc a poc t’escapes.
I recordar les nits quan perfumaves
l’habitació, els coixins, els llençols,
ara em sento tan sol.
Deixo el meu cap que jugui amb el silenci,
fotografiant el dia que et vaig conèixer.
Va ser casual, com qui no vol la cosa,
em vas clicar l’ull, amb somriure, amb orgull,
no sabia on posar les mans.
I ara fa nits que no et somio i em fa por,
que el temps esborri el teu record.
Quan dormo et sento
per lluny que estiguis,
és com sentir-te dintre
només per estones.
Quan dormo et sento
per lluny que estiguis,
és com sentir-te dintre
només per estones.
És dijous, t’he escrit quatre paraules,
no tinc valor per a poder ensenyar-les.
I quin mal faig en voler estimar-te
en el meu secret, personal i discret?
M’estic fent tant de mal.
I ara fa nits que no et somio i em fa por,
que el temps esborri el teu record.
Quan dormo et sento
per lluny que estiguis,
és com sentir-te dintre
només per estones.
Foto: Daniel Horacio Agostini
