Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors que a voltes,
espectadors que a voltes,
senzillament i com si res,
la vida ens dona i pren paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser en el deixar-se vèncer comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas,
l’onada avui volgués queda’s.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc…
Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que…
Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc…
Molt blanc…
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc…
Facebook: Lluís Llach
1
