No hi va haver violació?

“Escric des de la lletjor i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les malfollades, les infollables, les histèriques, les tarades, totes les excloses el mercat de la bona noia. I començo per aquí perquè les coses quedin clares: no vinc a disculpar-me de res ni a queixar-me”. Virginie Despentes arrenca així Teoria King Kong, un dels llibres feministes més importants actualment. L’Altra Editorial el publica ara en català traduït per Marina Espasa i amb el pròleg de la poetessa Maria Cabrera.

Foto: Lauren Rushing

Juliol del 86, tinc disset anys. Som dues noies amb minifaldilla, jo porto mitges de ratlles i unes Converse baixes vermelles. Tornem de Londres, on ens hem gastat en discos, tints i accessoris diversos plens de claus tots els diners que teníem estalviats, és a dir que no tenim ni un duro per al viatge de tornada. Les passem putes per arribar a Calais en autoestop, ens hi estem tot un dia i, després, per pagar el ferri demanem diners directament al costat de les taquilles. Quan arribem a Calais ja és nit fosca. Durant la travessa hem buscat gent amb cotxe que ens pugui portar després. Dos italians que estan bastant bons, que fumen herba, ens porten fins a les portes de París. Ens trobem en plena nit en una benzinera en algun punt de la perifèria. Decidim esperar que es faci de dia i que es llevin els conductors per trobar un camió que ens porti directament fins a Nancy. Ens arrosseguem pel pàrquing, per la botiga, no fa tant fred.

Cotxe de tres paios, blancs, típics tios d’extrarradi de l’època, cerveses, porros, escolten Renaud, el cantant. Com que són tres, en un primer moment ens neguem a pujar amb ells. Fan molts esforços per ser simpàtics, fer bromes i xerrar. Ens convencen que és molt estúpid esperar-se a l’oest de París quan ells ens podrien deixar a l’est, on seria més fàcil que trobéssim algú altre. I pugem al cotxe. De les dues noies, jo sóc la que té més món, la que té més cara, la que decideix que hi podem anar. Just quan es tanquen les portes, però, ja sabem que és una estupidesa. Però en lloc de cridar «baixem!» durant els pocs metres en què encara hi hauria temps de fer-ho, ens diem cadascuna que hem de parar de ser paranoiques i de veure violadors per tot arreu. Fa més d’una hora que parlem amb ells, tenen pinta de ganduls, divertits, gens agressius. Aquesta proximitat, des d’aleshores, ha quedat entre les coses inesborrables: cossos d’homes en un espai on estem tancades, amb ells, però sense assemblar-nos a ells. Mai semblants, amb els nostres cossos de dones. Mai segures, mai iguals que ells. Som del sexe de la por, de la humiliació, el sexe estranger. És sobre aquesta exclusió dels nostres cossos que es construeixen les virilitats, la famosa solidaritat masculina, és en moments com aquests que es teixeix. Un pacte que reposa sobre la nostra inferioritat. Els riures de nois, entre ells, el riure del més fort, en nombre.

Mentre passa tot això, fan veure que no saben exactament què passa. Perquè portem minifaldilla, una els cabells verds, l’altra taronges, per força «follem com conilles», és a dir que la violació que s’està cometent no ho és ben bé. Com la majoria de violacions, m’imagino. M’imagino que, des d’aleshores, cap dels tres individus no s’identifica com a violador. Perquè el que van fer, ells, va ser una altra cosa. Tres amb un fusell contra dues noies a les quals van pegar fins a fer-les sagnar: res de violació. La prova: si de debò haguéssim volgut que no ens violessin, hauríem preferit morir, o se’ns hauria aconseguit matar. D’una manera o d’una altra, els agressors s’ho maneguen per creure’s que a les noies a qui els passa això, en la mesura en què en surten vives, és que no els desagradava tant. És l’única explicació que he trobat per a aquesta paradoxa: des de la publicació de Baise-moi, em trobo dones que em vénen a explicar: «em van violar, a tal edat, en tals circumstàncies». Es repetia fins al punt de convertir-se en una cosa incòmoda i, al principi, em vaig arribar a preguntar si no mentien. Ho tenim en la nostra cultura, des de la Bíblia i la història de Josep a Egipte, la paraula de la dona que acusa l’home de violació és, abans que res, una paraula que es posa en dubte. Vaig acabar admetent-ho: passa contínuament. Vet aquí un acte unificador, que connecta totes les classes, socials, d’edat, de bellesa i fins i tot de caràcter. Llavors, ¿com s’explica que no sentim quasi mai la part contrària: «vaig violar la Tal, tal dia, en tals circumstàncies»? Perquè els homes continuen fent el que les dones han après a fer durant segles: dir-ne d’una altra manera, adornar, arreglar-se, sobretot no fer servir aquella paraula per descriure el que han fet. Van «forçar una mica» una noia, «se’ls en va anar una mica l’olla», ella estava «massa borratxa» o bé era una nimfòmana que feia veure que no volia: però si es va poder fer, és que en el fons la noia ho consentia. Que fes falta pegar-li, amenaçar-la, ser uns quants per obligar-la i que ella cridés abans, durant i després no canvia res: en la majoria dels casos, el violador s’arregla amb la seva consciència, no hi va haver violació, només era una puta que no assumeix que ho és i a qui només calia saber convèncer. A menys que sigui difícil de portar, també, des de l’altra banda. No se’n sap res, no en parlen. Només s’identifiquen i es condemnen amb penes de presó els psicòpates greus, violadors en sèrie que tallen els conys a cops de trossos d’ampolla, o els pedòfils que ataquen les nenes. Perquè els homes condemnen la violació. El que fan ells, sempre és una altra cosa.