Foto: Roberto Trombetta
Només escriu en majúscula les coses importants. Per exemple, l’amor que no té. Enric, posem per cas que es diu així.
Quina tortura, la seva, d’estimar d’amagat algú que no existeix, fer-li l’amor (a vegades amb presses, a vegades entretenint-s’hi), tocar-lo sempre pels mateixos llocs. Quins llavis. Si sabéssiu quins petons fa, tan lents i sensuals, estaríeu tota la vida fent-li petons, de debò. Quin coll. Quins dits, endins, al final. I després, res, se n’oblida i au, a dormir.
L’Enric podria ser l’home que té al costat, aquí al tren. El que demana el pa davant seu. El que passeja el gos (quin pal, tenir un gos). El paio aquell dels cabells arrissats. És guapíssim. Fins i tot podria ser qualsevol dels tios amb qui ja ha estat: el Guillem, en Brendan, en Pau. De fet, en algun moment ho han estat, no sé si m’explico. Però després un es passava el dia fumant porros. A l’altre li faltava un queixal i li feia angúnia, quan somreia i ella el mirava de costat. L’altre feia unes faltes que mare meva quina vergonya, quan penjava un post al Facebook. Escrivia ignotisar en comptes d’hipnotitzar. I no és que sigui repel·lent, però, hosti, un mínim sí, no? L’altre la tocava molt bé, però quina mandra escoltar-li les penes. Amb l’altre, un enginyer que desbordava intel·ligència, hauria tingut fills i una casa i tot allò que es diu, però el sentia més com un pare que com un nòvio.
L’Enric mai serà ningú. Però almenys l’esperarà, amb una fidelitat envejable, cada nit al llit.
