Foto: Mister_Roberts
Mi mi mi re do sol, sol fa mi mi mi re do sol. Vas prometre a la Marina que a la primavera sabries tocar La primavera de Vivaldi. La versió simplificada per a piano que et va portar impresa a l’aula de música pels volts de Nadal. T’has proposat aprendre a tocar el piano perquè et calen reptes nous, diferents, en aquesta vida nova i diferent que intentes construir. La vella se’t va trencar fa disset mesos. I no es pot arreglar ni reciclar de cap manera: directa al contenidor gris.
Que per què vols aprendre a tocar el piano si t’has de morir? Com Sòcrates amb la lira: per tocar el piano abans de morir-te. Mai en sabràs prou, no tens dits ni esperit de pianista, i això també et motiva. A la vida d’abans eres partidària de no reforçar la teva part esquerra, però la vida d’abans se’n va anar a la merda i ara tant se te’n fot tot. La Lídia et va dir a la primera sessió que no és apatia, que és tristesa, i que estàs trista perquè no ets una psicòpata. T’ho vas prendre com una bona notícia.
Va arribar el vint de març, però Vivaldi encara se’t resistia. Trobes poques estones per assajar i avances més lentament que el calendari. Aquell mateix dia vas modificar el pacte amb la Marina: tocaries la peça amb els ulls tancats quan fes temps de màniga curta. Els primers acords ja et surten rodons, però a la segona part t’encalles. Haver d’estar pendent de les dues mans alhora –un pentagrama en clau de sol, l’altre en clau de fa– et provoca interferències al cervell.
Avui la jaqueta t’ha fet nosa. Senyal que la calor està irrompent en aquest racó de món, i aviat hi estarà tan instal·lada com la tristesa dins teu. La Lídia et renyaria, si et sentís. Ella insisteix que no estàs instal·lada en la tristesa, ni la tristesa en tu, però que això és com el metro: cal deixar sortir els passatgers abans d’entrar al vagó. Has de desocupar-te de tristesa per poder obrir la porta a l’alegria, a les il·lusions que ara no tens perquè no ets cap psicòpata, mira que bé.
Torna la primavera com si no se t’hagués trencat la vida. Torna la primavera com cada any, aliena a les penes dels pobres mortals que aprenen a tocar el piano per saber tocar el piano abans de morir-se. I a tu et venen ganes d’abaixar-li els fums. De dir a la primavera que si ens sedueix és perquè venim del fred, com sedueix la llibertat a un pres. Que ens agrada no tant per ella mateixa com per l’estiu que anuncia. Que el millor del març és que ja tenim més a prop el juny.
I que per Sant Joan, llavors sí, tocaràs La primavera amb les dues mans com si haguessis nascut amb un piano sota el braç.
* Text inclòs al programa de mà del concert Vivaldi: Les quatre estacions, de l’Orquestra Simfònica del Vallès, celebrat al Palau de la Música Catalana el 28 d’abril del 2018.
0
0
