Foto: Amanda Tipton
—Com estàs?
—Vaig a casa.
—No t’he preguntat on vas, sinó com estàs.
Les coses que fan més mal són les que costen de dir. I tu, com si m’haguessis d’arrencar una espina de dins, entres al pou fosc sense que et tremoli la mà.
No es tracta de donar la raó ni de fer sentir culpable. És un art, el teu. D’oferir-me l’espai i el temps precís perquè passi d’estar encongida a gosar alçar el cap.
No em fas aquella mirada. No em fas sentir malament. No sento que em jutges. No em carregues el pes asfixiant de la culpa. No esperes que ho expliqui tot (saps que soc sapastre i m’entrebanco quan he de parlar de mi). M’escoltes més enllà del que et dic i mires per mi el que no vull mirar. Sembla fins i tot senzill, oi?
Quina precisió, la teva. Saps quan t’has d’apropar i quan t’has d’apartar. Calles quan intueixes que qualsevol paraula em pot ofendre. I fins i tot aquí, ets capaç de girar el món (com ho fas?) i fer-me riure. És ben bé això: tens pressa per salvar-me, però no m’arrenques les pors a sotragades.
Gràcies, perquè és davant d’aquell cistell d’espines que potser demà floriré.
0
0
