Amb una maleta buida i amb 25 anys plens. Així comença el concert –quin senyor concert– amb què els Gossos celebren els seus 25 anys (que no són pocs) a l’Auditori de Barcelona. I mireu, aquest primer vídeo que han projectat, amb en Pere Arquillué interpretant la lletra de Filosofant, sembla ben bé que resumeixi allò que han après en aquest llarg camí: “Podria ser que la vida fos un regal difícil de portar”. “Viatgers del temps, que fàcil és perdre el nord”. “Encara hi som a temps, hem de fer fort l’estómac”.
La valentia de ser diferent
Fa un any vaig anar a Manresa per entrevistar el Natxo Tarrés. Era la primera vegada que parlàvem i vam estar tranquil·lament dues hores junts.
“Com eres de petit?
Era un bitxo raro. Un extraterrestre. Recordo que pensava: algú s’ha equivocat i m’ha enviat a un planeta que no toca. Perquè no entenia res de com funcionava tot. La música i escriure em van salvar. Perquè vaig trobar la manera de poder buidar el que duia a dins, que emocionalment era molt fort. M’espantava trobar el meu lloc al món, perquè no el trobava.
I com ho vius això, sent un nen?
Va ser dur. L’adolescència especialment. És quan el món et diu: tio, has de triar. Faràs ciències o lletres? Faràs això o allò? Estava perdut.”
I van arribar els Gossos:
“Érem gent bastant fora del sistema: estàvem entre el fracàs escolar i el no trobar el nostre lloc”.
Trobar el teu lloc al món
El titular de l’entrevista per a mi va ser un regal, ja que de tant en tant em fa de brúixola: Hem de ser el que ja som, el llimoner només fa llimones. Anar contra corrent no és fàcil. Ser una llimona, quan tothom espera que siguis una cirera, tampoc. Ells, durant aquests 25 anys, han convertit les seves lluites en cançons resilients, que no neguen el dolor, sinó que el miren als ulls. Que caminen descalces buscant noves respostes:
Un altre cop la mateixa pedra, la sensació de donar voltes a un cercle. Agafa’m al mà, vull tornar-ho a provar. Avui, avui és dia u. Escric en un paper totes les coses que ja no vull ser. Pareu el món que aquí jo baixo. Plou, però avui et vols mullar, sentir que encara ets viu. Deixa’t portar, anem endavant, no pararem, no afluixarem, fins que ens fallin les forces. Quan es perdi de vista tot el que vas somiar i vegis la teva vida com cau en un forat, eixuga les desgràcies, millor que em facis cas, ja no pots deixar-ho fins demà. Que viure hauria de ser més simple però ens ho anem tot complicant. Si vols volar, salta primer al barranc. Ho aconseguiràs, sé que ho trobaràs. Busquem aires nous i un sol brillant, caminant descalços, sentint-nos purs. Hem anat tan lluny que hem oblidat el que estàvem buscant, potser ho tenim davant. Passegem les mentides com si fossin tresors. No és nou deixar enrere els teus sentiments, perduts, ens guanya la partida. Tu sempre has esperat alguna senyal observant rere la finestra. Jo no et puc ensenyar els colors del mar, al teu davant tens la porta oberta.
M’agradaria fer-ho millor
Una altra cosa que s’agraeix del seu amplíssim repertori és el lloc des d’on parlen. Els Gossos no és un grup que alliçoni. Més aviat dubta, i molt: si us hi fixeu, veureu que parlen molt en condicional: “i si”, “podria ser”, “m’agradaria”. I en un món on ens cauen sermons per totes bandes, que algú es dediqui a suggerir és d’agrair. I més si ho fan des del respecte.
Voldria dir-te
“Què intentes cuidar a la teva vida? Sobretot les persones. Perquè el més important són les relacions”, em deia el Natxo. I diria que si en aquell moment l’Oriol Farré, el Roger Farré, el Juanjo Muñoz i el Santi Serratosa haguessin estat al davant, haurien fet que sí amb el cap. Perquè fins i tot avui, ells no han gosat posar-se al capdavant d’aquesta festa, sinó que el protagonisme ha estat compartit: grups com els Lax’n’busto, Sopa de Cabra, Blaumut, Els Amics de les Arts, Macaco, Txarango, Judit Neddermann i Ramon Mirabet els han versionat i actors (com els que heu anat veient en aquesta peça) els han recitat. En Natxo ens explica el perquè de tot plegat: “Celebrar la vida és molt important. A vegades, amb les presses que tenim els humans, ens n’oblidem.”
Durant aquest temps, han estat capaços d’aturar-se, reconèixer les pròpies buidors i fer-ne cançons. Ens han obert una finestra als qui ens sentim estranys i perduts en aquest món ple de camins rectes. I, Gossos, sabeu què? Encara hi som a temps i podem fer-ho millor.
Foto: Facebook Els Gossos
