Foto: Ros Ribas
Partim de sota terra: fa 2.500 anys ser dona era igual a no ser res. Medea ho va perdre tot pel seu amor, Jasó: va robar al seu pare, va matar el seu germà, i va fugir de la seva terra i de tot el que tenia per viure amb ell a Corint. Allà, ell (amb qui té dos fills) l’abandona per casar-se amb Creüsa, filla de Creont. El pare de la futura esposa, com que ja veu que hi haurà problemes, obliga Medea a exiliar-se. I Emma Vilarasau, al Teatre Lliure i en l’adaptació del mite feta a partir de les tragèdies que en van escriure Eurípides i Sòfocles, interpreta aquesta dona d’enlloc i de ningú des del fons del fons de les entranyes.
El monstre que veiem en els altres
“Abans de conèixer algú, l’odieu”. Medea és de malfiar perquè és la que ve d’un altre país, la que és diferent, la que no val res. Quin regust més amarg, haver de suportar això, oi? Que et desbanquin per ser de fora i per no ser un home. I que poc que han canviat algunes coses: “Per què et faig por? Per què soc una dona? Per què penso?”. Ella veu com se li aplica la justícia, sense poder-se ni defensar. A sobre de patir que el seu home la deixi per una altra, ha de ser castigada i abandonar la terra. “Algú em vol escoltar?” Si l’escolten és de lluny. Però endins es cou el que ells han provocat: la venjança.
“He perdut les ganes de viure”
Això és el detonant de tot. I s’obre el canal: “He estat la teva gossa i la teva puta. Què hi ha de mi que no t’hagi donat? El que ara soc és obra teva. L’amor ens fereix, després ens tortura i al final ens abandona”. Emma Vilarasau, xopa de dalt a baix (per la tempesta freda que cau del sostre), crida amb totes les seves forces. Fa patir i tot veure-la així. Desemparada, sí, però no indefensa: “La venjança és la pitjor ferida que puc fer al meu marit”. I quan li diuen “però seràs la dona més trista del món”, no sé si és que no ho sent o és que li és completament igual pagar aquest preu.
Despertar el monstre que portem a dins
Si tot haguessin estat flors i violes, no hauríem conegut mai aquesta Medea. Per tant, ella és el resultat d’una ferida (la pitjor: que qui més estimes et traeixi) que de tan profunda és inabastable. Està sola. La tracten fent-li entendre (ben clar) que fa nosa, au va, marxa ben lluny i deixa que ens estimem sense tu. Sabeu quin mal fa que et rebutgin? Us ha passat mai que us tractin com si fóssiu una merda? Ella està consumida per la negror més fosca de l’ànima: la ràbia, la gelosia, la culpa. Els sentiments de metxa curta i de llança llarga. Però no acota el cap (sí, fa 2.500 anys la dona no valia res, però aquesta obra té un punt revolucionari: Medea té el dret a rebel·lar-se). I apareix l’orgull: si l’han ferit, ella ferirà el doble: perd el nord completament i mata qui seria la nova dona del seu marit, enverinant-la. I perquè la buidor d’ell sigui més fonda, més semblant a la seva, ofega els dos nens que havien tingut junts. Viva, s’escapa a Atenes en un carro amb cavalls alats.
M’ho he anat preguntant: com pots ser capaç de matar els teus fills? Si Medea arrossega els altres cap a la mort, és perquè ella per dins està morta. Hi ha una força tan gran com l’amor? Sí, l’odi. Perquè quan ho has perdut tot, ja no t’importa gens convertir-te en res.
Medea, al Teatre Lliure, fins al 12 de maig.
A partir dels textos del poeta grec Eurípides i del filòsof romà Sèneca, versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual.
Direcció de Lluís Pasqual.
Intèrprets: Emma Vilarasau (Medea), Andreu Benito (Creont, missatger), Arià Campos-Pau Trujillo (nen 1), Roger Coma Jasó (missatger), Joan Farssac-Guim Luque (nen 2) i Joan Sureda (preceptor).
Revisió textual: Martí Sales.
Foto: Ros Ribas
