Crònica

Xiuxiuejar, Europa, atzavara

Un debat sobre el futur europeu defuig el tema de la situació política a Catalunya

| 09/05/2018 a les 18:17h
Especial: Crònica
Arxivat a: Finestres, crònica, Europa

Foto: © European Union 2013 - European Parliament.


Quina Europa volem en el futur? Quines són les transformacions que travessa actualment? Desafecció ciutadana, política de migració, unió energètica, Brèxit, demos europeu, fake news… Aquests són alguns dels conceptes que van esgrimir l’europarlamentària Danuta Hübner i el filòsof basc Daniel Innerarity en el debat #QuinaEuropa, justament el mateix dia que els catalans triaven les deu paraules més boniques a través de les xarxes socials: xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, llibertat, moixaina, amanyagar, enraonar, ginesta i atzavara. D’enraonar sí que anava aquest debat organitzat dimarts per l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona i l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Una hora i mitja en la qual es van desgranar tot de qüestions d’actualitat sense arribar ni tan sols a xiuxiuejar en cap moment –per sorpresa del públic– res relatiu a la complicada situació política de Catalunya. Així anem.
 
Segons Hübner, eurodiputada a Brussel·les sota l’aixopluc del Grup Popular Europeu, Europa sempre ha estat en transformació permanent, la qual cosa és positiva i no ens ha de preocupar. “Actualment, però, els canvis són diferents dels ocasionats fa uns anys per la crisi econòmica i l’ampliació del 2004, i estan relacionats amb les tendències globals i la situació de la democràcia arreu del món: ara ens encarem a reptes com el populisme i les fake news, que no neixen a Europa, però ens afecten”. Si la llibertat d’Europa, doncs, en un món globalitzat, està en qüestió, com es pot plantejar la de Catalunya en el si d’Europa?
 
Davant del Brèxit –un concepte que s’alça com una atzavara amenaçadora en el penya-senyat dels euroescèptics–, l’economista polonesa es mostra optimista, perquè considera que no ens durà a la “desintegració”. Més aviat, Hübner va insistir que tot plegat és resultat de la profunda desinformació dels britànics quan van votar yes a la sortida de la UE. “Es van imposar els interessos de partit en la consulta i no es van usar tots els arguments a favor de la Unió. La gent va anar a votar sense tenir una informació veraç sobre què és Europa i què significa a nivell econòmic la sortida de la unió duanera”. Justament, sobre el problema de la ignorància respecte al funcionament de Brussel·les es va posar el focus en més d’una ocasió en aquest debat en què es va exigir diàleg entre els països membres per no donar una imatge llardosa de divisió, tal com veiem ara dia sí dia no a les notícies.
 
Innerarity, que va arribar gairebé una hora tard al centre del Raval –no s’havia demorat collint ginesta, sinó que era per cortesia de la Renfe–, va estirar d’aquest fil per posar sobre la taula segurament un dels ossos més durs de rossegar: la lluita entre l’intergovernamentalisme i l’anomenat “mètode comunitari”. Traducció simultània: la lluita entre les sobiranies nacionals que, inevitablement, afebleix el poder d’Europa. No hem d’oblidar que aquest és el mal que arrosseguen entitats supranacionals com la ONU. En aquest sentit, el filòsof assenyala una profunda “contradicció” que explica, d’altra banda, el populisme imperant a Europa: “El populisme és un terme xiclet. Sovint s’identifica amb determinats partits quan, en realitat, està present en tots. Prometre més del que un pot aconseguir ho fan tots els partits de l’arc parlamentari”. I va prosseguir en el caliu de l’auditori: “Quan els líders polítics nacionals utilitzen el llenguatge nacional per assumptes transnacionals es genera confusió sobre què és Europa, i les poblacions exigeixen solucions a nivell nacional, d’aquí la gran contradicció; alhora, ofereixen discursos nacionals per problemes que desborden les fronteres”. Un dels motius de la desafecció de la població envers Europa és precisament aquest acudir a Brussel·les perquè faci el treball brut i després carregar-li les culpes: “La població se sent desconcertada i és comprensible; cal utilitzar un llenguatge d’acord amb la realitat”.
 
Perquè en el fons, existeix un demos europeu?, reflexiona Innerarity, director de l’Institut de Governança Democràtica i autor –entre d’altres obres– de la recent Política para perplejos (Galaxia Gutenberg, 2018). En aquest sentit, Europa, com a unió de països sobirans, és un cas únic. El seu origen s’ha de buscar al final de la Segona Guerra Mundial: “Europa cal entendre-la com un sistema, un procediment o una entitat creada per resoldre les incompetències dels governs. Es va crear com una estructura tecnocràtica i amb una gran desconfiança en les poblacions. L’objectiu era tirar endavant, encara que la gent no s’assabentés què es feia; la imatge de la bicicleta, en aquest sentit, és ideal”.
 
I més coses que no desperten cap tendresa: la crisi migratòria del 2015-16. “Europa ho ha gestionat fatal, s’ha deixat en mans precisament de la intergovernamentalitat i s’ha fet malament per culpa dels estats, tot i que la gent ha pensat que era un tema d’Europa”, va asseverar Innerarity. “S’ha posat en evidència una manca de solidaritat, un concepte que forma part de la base europea; els polítics van començar a fer por i a parlar dels perills que suposaria rebre refugiats i aquest és justament un dels reptes més importants d’Europa: fer que continuï sent tolerant i oberta; com a ciutadans ens hem d’involucrar més”, va reblar Hübner.
 
Acabat el debat, i després de dues preguntes del públic sobre l’abandó dels Estats Units de l’acord nuclear iranià, vaig arraconar Hübner, que no es va deixar amanyagar. La pregunta: el moviment sobiranista català, que s’arrossega de fa segles, va creure que ara era un bon moment per tirar endavant la independència de Catalunya perquè, al capdavall, com a ciutadans europeus, es respectaria el dret a l’autodeterminació dels pobles. Davant d’això, Europa ha mirat cap a una altra banda. “Això ve dels tractats en els quals es basa la Unió. A Lisboa, el 2009, es va parlar de la unió dels ciutadans, però hi ha articles que diuen molt clarament que totes les estructures polítiques sobre el funcionament intern dels estats són competència d’aquests i Europa no hi té res a fer”.
 
I on queda el model de l’Europa de les Regions? “Es va plantejar al principi perquè totes les regions tinguessin el mateix pes, però en el tractat no es diu res del seu poder i depèn de com estan constituïts els estats, alguns són federals, d’altres tenen autonomies, i d’altres res de res, i quan es parla en el comitè de regions no s’entra en les relacions entre regions i estats”. I davant del dret dels pobles a autodeterminar-se? “Es respecta el dret dels catalans com a ciutadans europeus, però Europa no té base jurídica per entrar en la relació política. L’únic que puc dir és que cal dialogar i que no es tornin a repetir les imatges que vam veure a la televisió. Personalment no puc entendre com és que no es planteja un sistema federal, em sorprèn perquè abans se’n parlava i ara ja ni es menciona; per desgràcia no és competència d’Europa i és un problema que haureu de resoldre sols”.
 
De moixaines, cap ni una.

 

Daniel Innerarity, Danuta Hübner i la moderadora del debat, la periodista Carme Colomina.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Grups de Catalunya, Irlanda i Euskadi participaran al festival de Calaf
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó recrea un viatge pel dol i per l'amor
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La presència femenina a la indústria cinematogràfica ronda només el 17%