Propostes

Antoni Bernad, amor per la gent

El Palau Robert exposa 390 imatges del fotògraf que busquen la bellesa natural

| 09/05/2018 a les 19:42h
Especial: Propostes
Arxivat a: Passadís, Palau Robert de Barcelona, Montse Frisach, Antoni Bernad, propostes

Laura Ponte, 1999, Cadaqués Foto: Antoni Bernad


 
Antoni Bernad (Barcelona, 1944) té com a mínim una història per explicar de cadascun dels milers de personatges que ha fotografiat al llarg de mig segle de carrera. I tant se val si es tractava d'una joveníssima model desconeguda, d'un actor de Hollywood, d'un escriptor català, d'un pintor de primera fila internacional o d'un president de la Generalitat. A Bernad li agraden les persones, bàsicament, en tota la seva essència. Encara que molta part de la seva obra ha servit per vendre moda en glamuroses revistes, més que els vestits i complements, el que més crida l'atenció de les seves imatges és la frescor i el moviment dels personatges, la lluminositat de les pells, la bellesa dels somriures i les situacions inesperades.

Amb tanta feina a les espatlles i retirat de l'ofici des de fa dos anys, Bernad ha recopilat el bo i millor del seu treball en una exposició al Palau Robert de Barcelona (fins al 26 d'agost) que el seu amic de tota la vida, artista i comissari de l'exposició, Antoni Llena, qualifica de “repte” i de “mastodòntica” ja que aplega 390 fotografies, que és moltíssim per a una exposició de fotografia. El treball de selecció ha estat ingent perquè s'ha fet a partir de milions (!) de negatius, que el fotògraf va donar fa uns anys a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Per tant, parlem d'una mena d'antològica però molt poc convencional perquè el recorregut no segueix cap cronologia ni àmbits temàtics. Això sí, les fotos dialoguen de dues en dues, en jocs visuals o de contingut, de vegades força subtils. També s'ha garantit la paritat absoluta entre la fotografia de moda i els retrats, els dos grans cavalls de batalla d'Antoni Bernad. Sense cap jerarquia, perquè “per a mi és tan important un model anònim com un intel·lectual o un artista”.
 

Pep Guardiola, 1993 Foto: Antoni Bernad



Els models apareixen a la mostra, amb el seus noms i cognoms, a l'alçada dels personatges molt famosos. Bernad sent un gran respecte per la feina de model i assegura haver anat sempre més enllà dels estereotips que envolten el món de la moda. “Molt sovint són noies molt joves. De vegades, després de les llargues sessions de maquillatge, preferia que les desmaquillessin, i fotografiar-les amb la seva bellesa natural i sense que fessin poses forçades. Vull que la foto de moda expliqui més coses que el simple fet d'ensenyar un vestit. No és que el vestit no s'hagi de veure, sinó que pot sortir meravellosament rebregat”, explica. Davant les convencions del gènere de fotografia de moda, Bernad opta molts cops per la ironia, afegeix Llena. I més important encara: Bernad fuig molt conscientment de la cosificació habitual dels cossos dels models.

Bernad té un entusiasme contagiós per la feina que li ha tocat fer a la vida, i poder retratar persones a les quals admira molt ha estat sempre “un estímul”. Com a retratista no dissimula que se sent un privilegiat per haver conegut personatges com David Hockney, Joan Miró, J.V. Foix, Manolo Blahnik, Richard Gere o Mercè Rodoreda. A l'autora de La plaça del Diamant, a qui no li agradava fer-se fotografies, va aconseguir retratar-la somrient i desinhibida, en un joc d'imatges molt conegut. Però no va ser fàcil. “Jo l'admirava molt però no hi havia manera que accedís a ser fotografiada. Finalment a través de l'editor Josep Maria Castellet vaig poder visitar-la a casa seva, que era molt austera. Per convèncer-la li vaig dir que la tractaria com una actriu de Hollywood dels anys trenta, però no li va agradar gaire que li digues això. Després de fer-la sortir una estona al jardí, finalment la vaig estirar sobre una pell de vaca. Poc a poc, es va anar relaxant i la vaig poder fotografiar somrient i radiant. Uns dies després, però, li va comentar a Castellet que jo li havia fet una sessió humiliant i volia que en cremés tots els negatius. Finalment, quan va veure les imatges, va assegurar que eren les millors fotos que li havien fet a la vida! Per cert, una d'elles va servir per fer un segell a Andorra”. Tota la força d'Antoni Bernad a l'hora de fer retrats es va concentrar en un llibre fonamental per a la fotografia catalana de finals del segle XX, Catalans, publicat el 1984 i que el 2015 va ser reeditat per l'Ajuntament de Barcelona.
 

Mercè Rodoreda, 1978, Romanyà Foto: Antoni Bernad



A les fotografies de Bernad tothom és guapo. És capaç d'extreure bellesa de tots els rostres, de totes les edats, condicions i circumstàncies, des dels ulls transparents i purs de Miró a l'aspecte de bonhomia de Joan Sales, passant per les aixelles peludes de Vicky Peña i el rostre totalment cobert pel cabell de Teresa Gimpera. Admet buscar la bellesa a partir de la complicitat que estableix amb el retratat, sigui afalagant-lo o cansant-lo amb l'energia desbordant del fotògraf, per aconseguir que finalment caiguin totes les cuirasses. És una feina “vampiritzant”, diu, però afortudament Bernad és un vampir molt simpàtic, entusiasta i molt humà. Es va convertir en fotògraf “per culpa del franquisme”. “Tot era tan gris que em quedava embadalit amb les revistes de moda internacionals, amb Life i Vogue i amb el cinema de Hollywood. Adorava grans mestres de la fotografia com Irving Penn, Richard Avedon o Cecil Beaton. Jo volia fer allò per fugir de la mediocritat que vivíem aquí”. Gairebé sense preparació tècnica (“no tinc interès per les càmeres i la tecnologia, la de negatius que vaig cremar al principi”), el 1966 va realitzar la seva primera sessió fotogràfica d'encàrrec amb la model Montse Bulnes. I d'aquí, a passar a ser un fotògraf internacional reclamat per revistes com Vogue, Elle, Telva Vanity i firmes com Cartier o Emporio Armani.
 

Vicky Peña, 1989 Foto: Antoni Bernad



En una de les imatges, que Bernad va realitzar per a la Vanity italiana, Dalí, vestit amb una llarga túnica, aguanta a la seva falda un guapíssim jove estirat, completament nu, com si fos una Pietà masculina. Per descomptat, el pintor no va estar gens incòmode amb la situació. “Només se'm queixava que no trigués massa a fer la foto perquè li feien mal els genolls”, recorda el fotògraf. Bernad tenia una relació boníssima amb l'artista empordanès. “Era encantador, senzill i tendre, un company i un amic. Anàvem al circ, a la sarsuela... Un cop vam anar a la inauguració de la sala de festes Scala. Dalí portava una valuosa agulla de pit de senyora. Quan va veure que en l'espectacle, hi apareixia un mag, es va posar molt nerviós. «Ai, Toni, que aquest home m'ho robarà tot, si se m'acosta», em va dir neguitós. Efectivament el mag va baixar de l'escenari i va anar directe al Dalí, ja que estàvem a primera fila. Li va robar tot el que portava a sobre: el rellotge, la corbata... menys l'agulla de pit!!. El deuria calar a en Dalí, aquell mag”.

Deia l'arquitecta italiana Gae Aulenti que Bernad “és d'aquelles persones que semblen que hagin nascut per fer feliç als altres”. Si més no, és molt difícil marxar de l'exposició sense haver sentit en algun o molts moments n tast de felicitat i una guspira de pura bellesa. Que bona falta fan.
 

Salvador Dalí, 1973 Foto: Antoni Bernad


 

Foto: Palau Robert

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural ofereix un taller de pintura i una visita guiada a una de les seves mostres
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural participa a la celebració del poble amb versos, fotografies i espectacles
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El festival Embosca't acull les actuacions de Ferran Palau i Ravid Goldschmidt
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
A Catalunya es percep certa efervescència del sector, amb propostes que prenen forma i solidesa
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El discurs que el cineasta va fer a les Nacions Unides a favor del medi ambient
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»