Foto: Edward Zulawski
Jo mirava per la finestra a veure si el veia a la gespa. I ell baixava a comprar qualsevol cosa al súper per veure si em trobava de camí. Teníem dinou i vint-i-tres anys i era el principi d’un amor (l’amor quan comença és la millor droga del món). Vam dir, per qüestions logístiques: quan acabi el curs s’acaba la història i cadascú continua amb la seva vida. I a partir de maig ens miràvem i ja teníem ganes de plorar només de pensar a acomiadar-nos. Recordo l’últim dia de juny que ens van deixar estar a la Vila com un dels més dramàtics de la meva vida, plorant pels racons, acomiadant-nos i tornant-nos a trobar per casualitat més tard, i així, de comiat en comiat fins que ens sagnessin les parpelles. Evidentment, va ser impossible deixar-ho allà, tan impossible com que aquell amor tornés a ser bonic. Ens l’havíem carregat amb tantes ganes de controlar-ne el final. Quan el final, no us preocupeu, ja sap arribar tot sol.
L’altre dia parlava amb la M., una dona més gran que jo, i em confessava que el somni de la seva vida havia estat casar-se i tenir fills, el que coneixem com formar una família –i donem per descomptat que feliç i ben avinguda. I jo li preguntava astorada: “Però tu personalment, vull dir tu, com a M., quin somni tenies?” “No, no, era aquest, casar-me enamorada, tenir fills, fer una família feliç. Era aquest el meu somni”. Jo no me’n sabia avenir. Estar enamorada és fantàstic, i l’amor pels fills imagino que deu ser l’expressió més gran d’amor i és més que legítim voler-lo conèixer. Però que això et defineixi no m’entra al cap. Us podeu imaginar la frustració quan va arribar la separació de la M.: “No només m’havia abandonat la persona a qui estimava, és que a més, havia fracassat a la vida –m’explica– i ni tan sols era conscient que tenia un somni que no depenia de mi”.
Vivian Gornick diu que va créixer amb la idea que l’amor romàntic era el més important de la vida d’una dona. Ara, ja de gran, ho pot desmentir: “Aquesta idea t’empresona la ment, la feina és més important que l’amor”. I és clar que té raó, més aviat l’amor romàntic és (hauria de ser) una trama horitzontal que va apareixent en la trama principal de la nostra vida. Com quan una pel·li va d’una altra cosa, però els guionistes hi colen una història d’amor per animar-la. En el mateix llibre (Vincles ferotges, L’Altra editorial) trobo una altra conversa entre la protagonista i la mare que em trasbalsa:
–Ha passat tota una vida –diu en veu baixa.
El meu dolor és tan gran que ni goso sentir-lo.
–Exactament –dic, en un to reposat–. No viscuda. Només ha passat.
Deu ser com un mecanisme de defensa, o com posar sal al menjar, que cada ics temps ressonin els timbals i vinguin a cavall a tota hòstia cap a tu les reaccions químiques que no tenen explicació lògica ni racional i que et faran veure perfecta la imperfecció i la bellesa dels defectes i fins i tot, si cal, et taparan els ulls davant la crueltat i anirà l’amor en tot el seu espectre ocupant papers molt protagonistes dins la teva vida fins que algun dia, déu no ho vulgui, s’acabarà i llavors més val que tinguis una bona trama vertical a la qual agafar-te fort.
Perquè si, com diu el poeta, estimar és un lloc, el final de l’amor en deu ser un altre. El final de l’amor és com passejar de nit pel Dirty Boulevard de Lou Reed. Un lloc decadent i gris, una finestra sense vidre, el lloc des d’on veus els altres carrers de la ciutat il·luminats, tots menys el teu.
Si tenim temps de pensar-hi, potser cap al final de la pel·li sabrem dir amb exactitud si n’hem tingut un o dos o molts o cap, d’amors de la nostra vida. En tot cas, no serà tan important com haver tingut prou amor propi. Necessitem l’amor per viure, és clar, sense l’amor els primers anys de vida ens moriríem, i la resta ens avorriríem enormement, però la vida va d’una altra cosa, ja ho diu Gornick.
I malgrat tot, o precisament per això, perquè la vida no vol passar, la vida vol viure, qualsevol matí de maig potser farà sol i despertaràs lluny d’un bulevard brut.
3
0
