La cultura transforma la societat. La cultura fa les societats més felices i coordinades. Aquest argument tan clar i precís és el motor d’arrencada del projecte Mutare, que impulsa la Fundació Carulla, i que s’ha donat a conèixer en una primera jornada col·lectiva i de creació a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm.
L’acte, presentat i dinamitzat per Bibiana Ballbè, ha estat el punt de partida des d’on detectar projectes sostenibles i referents culturals amb focalitzada voluntat social, per debatre, compartir i co-crear, a partir dels interrogants: què, qui, com i el perquè dels projectes culturals transformadors. Al voltant de conferències, una taula rodona que qüestionava quina és la funció de la cultura i com aquesta ha de convertir-se en element transformador de canvi social i una sessió de tallers de treball, els 250 assistents, vinculats a l’entorn cultural, artístic i l’activisme social, han participat en aquest, més que acte, “moviment” –així l’ha anomenat Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla–, per tal de reflexionar sobre la cultura i el seu impacte tan necessari, urgent i vital.
Amb els objectius de construir, dialogar i crear en comunitat per fer país, la Fundació Carulla entén Mutare com un espai comunicatiu i col·lectiu indispensable en el context complex actual i per qüestionar-nos amb esperit crític i anàlisi què canviarà en el nostre entorn i societat quan els nostres projectes vegin la llum. La cultura és la clau i la clau és sumar. Cal participar-hi i tenir-hi accés.
El mapa no és el mateix que territori
Pilar Velilla, periodista, gestora cultural i membre de l’alcaldia de Medellín (Colòmbia), ha estat la convidada encertadíssima per inaugurar la jornada Mutare amb una conferència tan lúcida i pedagògica, com emocionant i plena de sentit.
“Cal que la cultura incideixi en el cor dels ciutadans” ha anunciat i explicat els diversos projectes en els quals ha participat a Medellín en els darrers anys. Projectes creats, dissenyats i concebuts per i per a la ciutadania i amb la seva indispensable participació. Des del plantejament del pla urbanístic, fins a la creació d’una xarxa de biblioteques en barris populars, fins al modelatge, ús i tracte del sistema de transport públic, la reconstrucció d’un abocador d’escombraries en jardí botànic, i nombroses activitats culturals i artístiques, Velilla exposa el cas de Medellín com exemplar, revelador i sostenible.
“La clau és connectar amb la comunitat; quan no connecta és un error” i apunta que la societat ha de participar, comunicar, tot fent un incís especial en els nens i en les comunitats que tendeixen a ser excloses. Alhora, aborda una gran veritat que separa societats benestants de les que, com Colòmbia, es troben segregades en estrats socials: “Com més carències tenim, més agraïts som”. Afirma que els carrers i els llocs no són res sense les persones. La cultura ha d’arribar i escalar amb la ciutat i per fer-ho cal obrir-la als altres, fer-la accessible i participativa.
Aprendre a mirar l’altre
Si el cas de Medellín és destacable, també a casa nostra diferents projectes i activitats locals treballen amb voluntat de transformació social: és el cas de projectes com el d’Ada Vilaró des d’UrGentEstimar (encàrrec de Fira Tàrrega 2017 per connectar ciència i art) que busca un espai de llibertat des del “ser”, crear espais i portar-lo a la comunitat i col·lectivitat. Amb l’amor genuí com a far transformador i la ciència ciutadana que interpel·la a la ciutadania, compila dades per transformar la legislació. Reforça el treball amb els joves per debatre qüestions com l’amor, la cooperació i la ciutat. I ressalta el valor local i la necessitat de la plaça major: el lloc on bateguen les ciutats.
El projecte que recollia el batec del cor, mitjançant un sistema de sensors, i el mostrava en un espai públic mentre la gent es mirava als ulls aplica l’objectiu d’arribar a allò més íntim des de l’espai públic i expressa “Tothom és diferent i tothom compartim un cor, però a cadascú li batega d’una manera diferent. En aquesta diferència podem veure l’altre i transformar la societat”.
Música sostenible
També, el projecte de Raul Martínez de Monkingme, que narra la seva experiència des de l’emprenedoria i com aquesta es crea des de la pràctica. La seva és una plataforma de distribució musical en xarxa. Un projecte que, si bé en els seus inicis era insostenible, tot i gaudir de molts usuaris i artistes, i les posteriors reformulacions del model, va trobar la clau de negoci al reconvertir-se en programa social. Focalitzar en l’usuari i solucionar les necessitats reals d’aquests, el van fer adonar com el projecte podia expandir-se socialment i potenciar la plataforma. Expressa “la finalitat de les empreses que triomfen ha de ser clara i els diners només el mitjà, no l’objectiu”.
Cohesió
Jorge Sánchez de la Nau Bostik, impulsor del projecte de transformació de la fàbrica –l’última de La Sagrera–, veu necessària una política urbanística del patrimoni industrial a Barcelona des del barri. Amb persones vinculades a l’activisme van posar fil a l’agulla per desenvolupar aquest projecte que ara acull nombroses activitats i entitats i cedeixen l’ús de la fàbrica per crear un equipament de ciutat a la perifèria, amb gestió de comunitat del barri i valors d’una economia social i cooperativa, ja que aquesta participació global permet la cohesió social.
Educar per potenciar l’autoestima
Des del projecte Versembrant, Alba (Bittah) –tot cobrint la baixa de Pau Llonch– exposa el projecte d’escola itinerant on es treballa la rima, la literatura, les figures retòriques amb el rap i la música. Aquest projecte, que treballa la integració social, l’autoestima i l’empoderament, a partir d’una escola de hip-hop fa palesa la transformació de l’alumnat, la presa de consciència i la capacitat dels joves. Amb la connexió de la vida urbana i popular, creu una altra educació possible que motiva, potencia l’agudesa crítica i la participació de cada alumne, tot captant la seva capacitat i la validesa.
Qui lidera? Totes!
S’obre el debat i, amb Jordi Sellas de moderador, Clara Peya (Les Impuxibles), Òscar Esteban (Tot Raval), Marisol López (Directora de cultura digital de l’ICEC) i Gemma Carbó (Directora del Museu de la Vida Rural) exposen fractures, vies de transformació i objectius de canvi social mitjançant la cultura.
Clara Peya enceta amb la revelació del seu accés a la cultura i la formació acadèmica des d’una posició privilegiada i que, com a tal, la viu com una responsabilitat que ha de convertir la seva veu en visible. Apunta la manca de referents i incideix en una necessària deconstrucció de l’educació i l’acadèmia, i en fer obra per tal d’educar i canviar paradigmes. La responsabilitat és de totes i cal generar espai. Proposa canvis en els preus i en els continguts culturals per generar canvis. “Hi ha una cosa molt reparadora en obrir el cor. És un espai de llibertat i de revelació i revolució. Malgrat encara s’empresonin persones per expressar el que pensen i senten”.
Trencar els tòpics del Raval
Des de Tot Raval, l’Òscar descriu el barri com un espai petit amb molts equipaments culturals i molts ciutadans de molts orígens diversos i organitzacions, i creu que l’accés a la cultura ha de polir-se. L’associació vol ser un espai de trobada per apropar equips a associacions i entitats socials, facilitar la connexió i la relació amb el treball que s’hi fa i que sigui curricular i potenciar la transformació social. Creu que la diversitat, entesa també com a patrimoni, ha de trencar tòpics i evidencia el problema de la segregació: Si no hi ha connexió de diversitats com creixeran?. Entén el Raval com un port des d’on cal humanitzar i normalitzar la realitat social i la cultura com l’espai on trencar barreres.
Els nous reptes dels museus
La Gemma constata que els museus coven en el fons més que en la forma i que aquests han de convertir-se en detonants de projectes culturals potents des del treball de la memòria i la creació contemporània. Recalca que cal fer un salt d’escala i convertir els museus en experiències per a les noves generacions, crescudes en un entorn ràpid, global i accés continu a la informació. Imaginar noves maneres d’apropar-se a la societat i canviar el paradigma establert: “La cultura és l’eina però el més important és el que s’esdevé” –apunta– i també: “La clau és la sostenibilitat. Cal sobreviure i conviure al planeta”.
Treballar en l’ara
Des de l’àmbit de l’administració, la Marisol manifesta que tot sovint es percep aquesta desvinculada de la societat i la cultura que representa. Exposa que la cultura ha de ser sostenible, arriscada i que cal ajudar a imaginar i crear per transformar i apropar-la a la gent. Alhora, entén la tecnologia com una eina de noves creacions potents, que obre la ment i permet trobar referents. Afirma amb contundència que no podem posar la responsabilitat sempre en les següents generacions, quan es recalca la importància del paper de l’escola en la construcció pedagògica cultural. “Hem de reaccionar tothom i començar totes les persones… Hem de ser capaços d’escoltar els altres i descodificar”.
A la pregunta de “Qui ho lidera?” la resposta és unànime: “Totes!”. La responsabilitat recau en el pensament crític i l’autoreflexió. Depèn de totes les persones deconstruir jerarquies i ser motor de transformació social. S’ha de transformar des de la cultura, des de l’honestedat, des del desig i l’emoció.
Exposat el marc teòric, arriba el torn de la pràctica i amb diverses taules de treball que dinamitza Xavier Verdaguer, es genera un espai de debat entre els participants per tal de compartir i crear en comunitat i establir un manual de bones pràctiques. El resultat: 1950 idees i 75 propostes generades en 40 minuts. El projecte Mutare no podia haver engegat amb més força. La transformació comença ara.
Foto de la jornada celebrada a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm
