L'enigma del vitrall del Palau Güell

Detall de la vidriera Foto: Jordi Puig

Com tots els palaus, el de la família Güell està envoltat de misteris. Dissenyat entre el 1886 i el 1890 per Gaudí, l’edifici cova entre les seves quatre parets una munió d’enigmes que han quedat sense resoldre. La vidriera a l’àcid de la sala de confiança del Palau, fins fa poc, n’era un. L’enigma del vitrall del Palau Güell, escrit per la historiadora d’art Núria Gil Farré i editat per la Diputació de Barcelona, exposa amb detall com s’ha resolt el misteri d’un dels elements decoratius excepcionals del Palau.

Projecte del vitrall del coronament de la Mare de Déu. Taller Amigó

El quadre

La pintura en què es basa el vidre a l’àcid del Palau Güell està considerada l’obra més important de la producció de Manuel Ferrán. El protagonista del quadre, Antonio Pérez del Hierro (1540-1611), va ser condemnat per corrupció i traïció a la Corona i deu anys després va tornar a ser penat per l’assassinat del secretari de Joan d’Àustria. Després d’onze anys reclòs, es va escapar de la presó de Madrid i es va refugiar a la ciutat de Saragossa, on es va acollir al privilegi de la “manifestación“, al·legant ser fill natural del regne de l’Aragó. A partir d’aquell moment la seva causa va quedar lligada a la defensa de les llibertats aragoneses enfront la Corona.

El rei Felip II, per la por que Antonio Pérez quedés impune, va obligar el tribunal de la Inquisició a acusar-lo d’heretgia. Aquest fet va revolucionar l’ànima dels furistes i del poble de Saragossa en contra del Sant Ofici i es van amotinar. A causa d’això, Pérez no va ser jutjat per la Inquisició i va ser retornat a la presó de los “manifestados”.

L’escena del quadre reprodueix el moment en què Antonio Pérez retorna a la presó després de no poder ser jutjat per la Inquisició i el poble l’allibera. Es representa la figura senyorial de Pérez, envoltat dels seus fidels, amics i seguidors i d’una multitud armada i victoriosa. A fora els esperen uns cavalls per facilitar-los la fugida.

Manuel Ferrán va emprar amics i companys seus espanyols que vivien com ell a París com a models dels personatges d’aquesta pintura.

Antonio Pérez alliberat pel poble de Saragossa el 1591

La vidriera

Fins ara hi havia hagut moltes hipòtesis sobre el significat de l’escena històrica que retrata; l’únic que se’n sabia del cert era que els personatges que hi apareixen són soldats dels terços espanyols. Arran de la recerca de Gil Farré, s’ha conclòs que el vidre a l’àcid reprodueix un fragment del quadre Antonio Pérez alliberat pel poble de Saragossa el 1591, que data del 1864 i que és obra de Manuel Ferrán Bajona, un pintor aixoplugat sota el patrocini d’Eusebi Güell. Resseguint el fil, arribem fins al taller de la casa Amigó, que es va encarregar de fer la vidriera. L’empresa de la família Amigó era la més important en l’àmbit de la fabricació de vitralls a la Barcelona de la segona meitat del segle XIX.

La vidriera decora la sala de confiança del Palau Güell; presidia el dia a dia de la família i estava reservada per ser gaudida en la intimitat familiar. Aquest espai era emprat com a lloc de reunió i tertúlia amb els amics més íntims, i també era la sala on les filles grans de la família Güell assajaven i feien concerts privats. De les dues vidrieres originals en què Manuel Ferrán va adaptar el seu quadre, només se’n conserva una. L’altra ha desaparegut per causes que desconeixem, i justament era en la qual hi havien representades les figures principals de l’escena: Antonio Pérez i els seus acompanyants. El fet que només s’hagi conservat un dels vidres gravats a l’àcid ha dificultat la seva identificació iconogràfica, que no ha estat possible fins ara, gràcies, en gran mesura, a haver localitzat unes fotografies provinents del taller Amigó i on es veu clarament l’escena completa.

Aquesta vidriera va més enllà de ser una simple ornamentació; representa una escena històrica de clara importància política i ideològica. És una peça única a Catalunya per la singularitat de ser un vidre a l’àcid amb temàtica històrica, de la qual fins ara no se n’ha conegut cap exemplar similar més.