Joaquim Jubert: «Si vols ser lliure, actua com si ja fossis mort»

El neuròleg diu que «la queixa és l'excusa per no canviar»

Li pregunto com està i em respon: “Dret”. Me’l quedo mirant i em diu: “Quan ens fan aquesta pregunta, hauríem de respondre: tens una setmana per escoltar-me?”

El neuròleg Joaquim Jubert, nascut el 1938, té vuitanta-tres anys i segueix atenent pacients a l’Institut Psicomèdic Axios de Girona, que és on em rep. M’assec davant seu i veig que m’escolta amb una atenció i concentració que, ara que me n’adono, només l’he detectat en els psiquiatres i neuròlegs que he entrevistat. Em diu que no cal que li parli de vostè mentre em dona el llibre que va fer amb JMa Uyà (mort el 2019) i que ha sortit publicat aquest 2021, El flâneur a la finestra. Vol I. De la por del més-enllà al fracàs de la demokratía (Edicions Calígraf). Avui, a Artesans del temps, la secció que faig amb el celler Gramona, entro a un món fascinant: el del cervell.

Foto: Gemma Ventura

Et vaig sentir dir que no estem fets per pensar sinó per obeir, copiar i repetir.

Sí. És per això que ens empassem qualsevol enredada i que som tan fàcilment manipulables. Pensar vol dir pensar per tu mateix i això es fa molt poc i s’abandona ràpidament.

Això vol dir que repetim les pors i els criteris dels altres?

Totalment. Tot és après.

Dius que de tant en tant algú pensa.

A cada generació hi deu haver una o dues persones que fan un pensar nou. Una cosa és el pensar i l’altra, el pensament: el pensament és una funció cerebral complexa mitjançant la qual resolem problemes, la majoria d’ells pràctics. I l’altra cosa és el pensar, que és no creure sinó veure un fet evident que el pensament emmascara.

Llavors un dels enemics més grans és la imaginació?

La imaginació pot ser creadora o manipuladora: per exemple, la religió és la gran imaginació manipuladora. De fet, preferim creure que saber.

Quin exemple me’n donaries?

Tot. Preferim creure que al postcovid tot tornarà a ser com era abans que voler saber què passarà. Un pacient em diu: “Vostè creu que em curaré?”, i no es tracta de creure, sinó de saber, i si no sé si es curarà també ho he de dir. Diagnostico una esclerosi lateral amiotròfica i la pregunta que em fan és: “Creu que aquest medicament em curarà?”

Perquè dins del verb creure hi ha l’esperança.

El primer que hem de perdre és la fe; segon, l’esperança, i tercer, la caritat: són les tres virtuts cardinals que ens amaguen la realitat. Tenir fe en què?

Per exemple, si ara estiguéssim en un riu i digués: tinc l’esperança que a l’altra banda hi haurà no sé què, això em faria moure a anar-hi.

Tu el que has de saber és si el cabal del riu se t’emportarà avall.

Però vull dir que és el que ens empeny a fer una cosa.

És l’instint d’exploració pel qual estàs preprogramada, que no té res a veure amb l’esperança. L’esperança és l’autoengany. I la caritat és la manera de satisfer-te, de tenir la il·lusió que fas el bé. Per exemple, el que s’ha apuntat a una ONG i torna a casa molt satisfet perquè ha donat menjar als sensesostre. Estem fets per obeir i creure: “Vota a tal!”. “Fes això!” “Compra allò!” I ho fem.

I ens queixem mentre obeïm: “El meu cap no em paga prou”, i hi treballes trenta anys més.

O: “Quina merda de govern!” Tens el que et mereixes perquè l’has votat. “És que la meva parella…” Per què hi continues? “És que el meu fill…” Doncs no l’haguessis tingut, i si l’has tingut, educa’l.

Per què som tan addictes a la queixa?

Perquè és l’excusa per no canviar. Em passo el dia i em guanyo la vida sentint queixes. Si el pacient en comptes de queixar-se canviés, ja no vindria a la segona visita.

I per què fa tanta por canviar?

Perquè llavors hi ha la responsabilitat de ser. Al que tenim més por és a ser lliures.

Quan fas un pas i ets responsable de tu, ja no pots culpar ningú. Normalment donem l’autoritat de la nostra vida als altres: “No ho faig per la parella”, “El que em passa és culpa dels meus pares”.

Totalment, és culpa de la feina, dels pares, dels fills, de la parella, dels polítics, del sistema, de la veïna.

Has arribat a veure algú que la seva autoritat la tingui ell?

Són molt pocs. De cada generació n’hi ha dos o tres, i llavors es produeix un canvi. S’han de donar les circumstàncies històriques, però sense revolució no hi ha canvi, i sense violència no hi ha revolució. El pacifisme no va enlloc. Si a l’octubre del 2017 haguéssim declarat la independència, haguéssim sortit al carrer i hi haguessin hagut morts, avui potser seríem independents com Eslovènia.

Anem en contra de la violència quan tot el dia en fem.

Konrad Lorenz, el pare de l’etologia, va escriure el llibre Sobre l’agressivitat: el pretès mal, on patentitza, observant un banc de peixos, que sense agressivitat no hi ha evolució ni societat. La història és una successió de lluites agressives.

I en canvi l’agressivitat està molt mal vista.

Perquè el bonisme ha triomfat com a ideologia, quan a la pràctica l’església catòlica o el capitalisme exerceixen la màxima violència. Tenim per una banda la violència, que és un mal necessari: si vols fer un canvi, ha d’haver-hi violència; i la justícia, que és la forma legal de la venjança: qui la fa la paga. Després hi ha la desobediència civil: si és individual, és una qüestió ètica però inútil pel canvi; i si és col·lectiva l’estat la considera com la forma de violència menys tolerable perquè és efectiva.

Tendim a pensar que els bons som nosaltres, i els dolents, l’altra gent.

Quan diguis la gent digues: jo soc la gent. Què faig que no m’agrada? Això. Doncs no ho facis. I assumeix les conseqüències de no fer-ho. La llibertat és la possibilitat d’escollir assumint les conseqüències del que esculls. La diferència entre un triomfador i un fracassat és que el fracassat sap què farà si guanya i ho diu a tothom, i el triomfador sap què farà si perd i no ho diu a ningú.

Estem fets de tòpics. Quins me’n diries?

“Gràcies a Déu”, “Si Déu vol”, “La societat és dolenta”, “Mira la vida què m’ha fet”.

Això de personificar la vida es fa molt: mira la vida què m’ha donat.

No: què t’has donat a tu en aquest tros d’existència que has consumit fins ara, que es va acabant i on tu només ets una anècdota.

T’he sentit dir que som un manyoc de cèl·lules que estem aquí per pura casualitat.

Perquè un espermatozou va trobar un òvul. Qui soc jo? L’autoconsciència d’un manyoc de cèl·lules que no era i que tornaré al no ser.

Quan penso això és quan m’és més fàcil decidir.

Clar, perquè ets lliure, no estàs condicionada. Si vols ser lliure, actua com si ja fossis mort. I mentre encara hi siguis evita el patiment inútil. Posa’t a l’altre cantó i digues: com que tant si pateixo com si no em moriré igualment, no cal que pateixi.

Jo faig l’exercici abans: m’imagino la Gemma de setanta anys que em diu: fes-ho, que no passa res.

Mira, jo faig una cosa amb mi mateix i amb els meus pacients: desplego un metre de paper, i per exemple, si ho fes amb tu et preguntaria: quants anys tens?

Trenta.

Tallaria al centímetre trenta. Veus el tros viscut? Del zero al trenta ja el pots llençar. Fins a quan penses viure?

Setanta-cinc.

Doncs talla el tros que va del trenta al setanta-cinc. D’això que et queda què coi en vols fer? Posa’t el metre a la cartera, al costat del carnet d’identitat, i cada any talla’n un centímetre. El meu metre ja no el duc perquè l’he acabat: em vaig fixar que viuria fins als vuitanta-dos i en tinc vuitanta-tres, per tant, ja estic mort.

Ara el que vius és un regal.

És que és un regal. L’escultor Domènec Fita quan tenia vint-i-sis anys pintava a l’església de Betlem de Barcelona, va caure i sempre més va ser paraplègic. Ell, que a més va créixer a l’hospici, sense pare ni mare, fins que va morir als noranta-dos anys va dir que la vida és un regal.

Què ho fa que hi hagi persones que vegin la vida com un regal i d’altres com una catàstrofe?

L’oportunitat de fer que la teva consciència sigui lúcida. No seràs lúcida si no et fots una gran hòstia. Si a la vida tot t’ha anat molt bé, seràs una ingènua, crèdula, i moriràs amb un somriure estúpid als llavis. Si no reps una gran hòstia –que se’t mori un fill, una ruptura matrimonial, la ruïna, l’exili, la deportació–, no t’aturaràs i no t’adonaràs de la fantasia en què vivies.

Però tot va al contrari: a evitar el dolor, a fer-ho tot molt tou.

La gran hòstia no la busques, t’arriba. Sobretot si t’arrisques, si ets lliure, si esculls i assumeixes les conseqüències de la teva decisió.

Una gran hòstia pot ser també un regal.

És el regal. Per això està a l’abast de pocs. Hi ha els molts, els alguns i els pocs. Depèn de l’atzar de la vida i de l’exercici de la teva llibertat que tu triïs ser dels molts, dels alguns o dels pocs.

És prendre’t seriosament la vida.

És que si no et prens seriosament la vida, què coi et vols prendre seriosament? És l’únic que tens. El neuròleg i psiquiatre Viktor Frankl al camp de concentració volia tirar-se contra la tanca per electrificar-se i matar-se, i quan va decidir no fer-ho és quan es va convertir en l’home a la recerca de sentit. Aquest és el moment privilegiat en què esculls què faràs amb el tros de vida que et queda.

És tenir un què.

Això és una frase de Frankl: qui té un per què ja no li importa un com.

Com a neuròleg, diries que hi ha malalties que estan de moda?

I tant, les posen de moda els laboratoris farmacèutics. El TDAH no existeix: ens dediquem a etiquetar els nens que són moguts i a donar-los medicaments fets d’amfetamina, que és cocaïna infantil, és a dir, els droguem, i després, com els cocaïnòmans, tenen la síndrome d’abstinència. És una brutalitat. Qui fracassa no és l’infant, és el sistema educatiu: com que el nano a l’escola s’avorreix fa bestieses, es mou –cosa normal en un infant–, i en comptes d’atendre’l com caldria, se li enganxa l’etiqueta de TDAH i se’l medica.

També diem que vivim estressats, quan vivim millor que mai: tenim vacances, calefacció, rentadores, rentaplats.

L’estrès, que el va definir Hans Selye, és un trastorn que pateixen les rates que estan sotmeses a un exercici continuat, els fallen les glàndules suprarenals i moren. Els que sí que realment pateixen estrès, i alguns o molts moren d’això, són els immigrants que travessen tot el territori subsaharià i són violats i robats.

Per què estem tan tristos si en el fons ho tenim tot?

Karen Horney té un llibre extraordinari, La personalitat neuròtica del nostre temps, on diu que tots tenim una necessitat bàsica: ser estimats. I que per satisfer-la hi ha tres posicions equivocades que corresponen als tres tipus de personalitats neuròtiques d’avui: anar darrere la gent, anar contra la gent o aïllar-se. En el primer cas, com que la necessitat de ser estimat és insaciable, hi ha els qui es passen la vida anant darrere dels altres: “El meu fill no em fa cas!”. El segon moviment seria: com que anant al darrere la gent no satisfaig la meva necessitat de ser estimat, m’hi giro en contra, que és el qui sempre està emprenyat, el qui engega a la merda tothom, amb la conseqüència que cada vegada el volen menys. I el tercer moviment: m’aïllo de tothom.

La depressió també vindria d’aquí?

Hi ha dues depressions: l’endògena, que és una malaltia secundària a un dèficit de neurotransmissors cerebrals, i la reactiva: com que no he sigut estimat o he tingut una pèrdua, estic trist. No és el mateix tenir una depressió que estar trist.

També hi ha les persones amb tendència a l’autodestrucció: comencen a pensar una cosa negativa i se l’acaben creient.

Això és un masoquisme pur. La manera equivocada de reaccionar és reaccionant contra un mateix.

Estem preprogramats per oblidar el dolor?

Sí, si per exemple no estiguéssim preprogramats per oblidar el dolor del part, que és un dels més grans que hi ha, cap dona tindria cap més fill. L’oblit és una defensa de la natura.

Quin paper té l’amor enmig de tot això?

L’amor és una passió, una emoció, la forma amb què en els humans es tradueix, filtrada, la pauta instintiva de reproduir-se. És el mitjà que els humans utilitzem, a nivell evolutiu, per assegurar la continuïtat de l’espècie. Estem preprogramats genèticament per alimentar-nos, lluitar o fugir, procrear i explorar el territori. Si no fos així, ja ens hauríem extingit. Els humans hem fet literatura amb la fal·làcia de l’amor, és a dir, el sexe. Una altra cosa és l’estimació, que és un afecte balsàmic.

La meva manera de fer, pors meves, pot ser que vinguin dels zero als tres anys?

No. Més literatura. Vol dir que ja t’ha tocat l’hora de fer-te gran, i abandonar les pors de la infància.

Ho diuen molt, que els traumes venen d’aquí, no sé si és un altre tòpic.

La infància és un infern, per sort no ho recordem, perquè és la cosa més dolorosa que ens ha pogut passar: ens fèiem un fart de plorar, mai érem entesos, mai érem prou estimats, sempre estàvem manipulats, adoctrinats, reprimits o consentits. El sistema educatiu ha fet de la infància un estat, i no: és un període de trànsit per fer-se gran i aprendre. És el temps per educar i domesticar una criatura, per estimar-la i per consolidar-ne les pautes bàsiques de relació interpersonal, la resta són punyetes. Si no ho vas fer, ara no et queixis. Perquè uns pares no són els que han tingut un fill, sinó els qui n’han tingut cura.

Què busquen els qui venen a visitar-se?

Hi va haver una època en què demanaven molt: “Vull ser feliç”. Oblidi-ho, no ho serà mai: hi ha instants de felicitat, i si es queda atrapada a la felicitat és que està boja, que viu en un deliri.

Ara què et demanen?

Ara, en general, venen etiquetats: tinc depressió, vertigen, migranya. S’ha passat del ser al tenir, és a dir, de l’ànsia de voler ser feliç al tenir angoixa. Altres que venen estan cansats, estressats, desencisats, emprenyats, derrotats. Altres tenen una maleïda malaltia.

També és enganyós, perquè la trampa de tot plegat és que ens fem un ideal de vida.

Tot el que és ideal és trampós. Quan hi ha problemes existencials els faig el test de les potes de la taula. Agafo una bola, la poso sobre una superfície i dic: “La bola és vostè, si rodola avall, vol dir que fallen algunes de les potes de la taula. Si em demana que vol viure millor, és perquè n’hem de reparar alguna”. I llavors explico que la vida d’una persona s’aguanta sobre quatre potes: la primera és una bona relació amb un mateix; la segona, amb la professió; la tercera, amb la parella; i la quarta, tenir una casa pròpia, que no és el lloc on vius, sinó el lloc on vols tornar. La persona que se’n va de bar en bar, que busca moltes feines i que arriba sempre tard, no té casa. L’antropòloga Margaret Mead tenia un pis a Nova York i deia: “Casa meva és el lloc on desitjo tornar”. És a dir, si tens un xalet immens amb piscina, però no tens ganes de tornar-hi perquè no vius bé amb la parella, allò, per més propietat que sigui, no és el teu refugi, no és casa teva.

I la relació amb un mateix?

Si falla la relació amb un mateix, podem posar-hi una falca, que seria una pastilla, un ansiolític, un antidepressiu. O amputar-la, és a dir, suïcidar-se. A la pota de la feina hem de diferenciar entre la professió i l’ofici: vostè la feina que exerceix la faria igualment si no li paguessin? No. Doncs està practicant el molt honorable ofici de la prostitució: ho fa per diners. El que faries encara que no et paguessin, això és la professió. I si no ho tens, intenta que et paguin per allò que t’agrada fer. O també hi pots posar una falca: un hobby. L’altra pota que falla molt sovint és la de la parella. Aquí una falca seria posar-hi un amant. O amputa la pota: és més segura una taula de tres potes que de quatre.

Llavors treus la parella.

O en busques una altra amb qui t’hi sentis bé. Aquesta pota és la més canviable que hi ha. Després hi ha potes auxiliars: la dels amics, la de la lectura, o fins i tot la de fer les paus amb els pares, de pagar el deute amb els fills o de preparar la teva mort. El que sobretot s’ha de procurar és no fer mai dels fills una pota que sostingui la nostra vida. Els fills, si s’ha escollit la responsabilitat de tenir-los, cal posar-los, provisionalment, sobre la superfície de la nostra taula. Ajudant-los, progressivament i ben aviat, a construir-se la seva taula.

Una taula també es pot aguantar amb dues potes, oi?

O amb una, però ha de ser una senyora pota: tenir molt bona relació amb tu mateix i els altres que se’n vagin. Però si vols tenir una taula amb quatre potes, les has d’equilibrar. I la feina a fer, arribat a aquest punt de presa de consciència, és deixar de queixar-te i durant el tros que et queda de vida dedicar-te a la restauració.

Que pràctic, aquest exemple de la taula.

Sí, però no serveix de res perquè són pocs, molt pocs, que em fan cas.

No et fan cas?

No. Continuen amb la parella, continuen exercint una feina que no els satisfà mentre esperen la jubilació, continuen habitant una casa on s’hi senten estrangers, continuen malvivint, continuen esperant el rigor mortis. Eric Berne és l’autor de l’obra més sàvia que s’ha escrit mai: Què diu vostè després de dir hola? Avui tu i jo ens hem vist, i la primera tonteria que hem dit després de dir-nos hola ha estat: “Com estàs?” T’he contestat: “Dret”. I t’has quedat una mica sorpresa. Durant uns anys vaig tenir de veí el bisbe de Girona. Un parell de cops al mes me’l trobava a l’ascensor i la conversa sempre era: “Quina calor que fa”, i jo: “Sí sí, fa molta calor”.

Jo a l’ascensor he dit el mateix a qui pujava.

I a l’hivern: “Quin fred que fa”. Fins que dos anys després de viure al mateix edifici, un dia que pujàvem amb l’ascensor vaig prémer l’stop, i el bisbe es va quedar parat. Li vaig dir: “S’ha adonat que les parets són rectes?”. “Què vol dir?”. “Que a l’hivern fa fred, a l’estiu fa calor i que les parets són rectes. Vostè i jo, que som dos adults que se suposa que som una mica espavilats, no li sembla que hauríem de tenir altres converses quan ens trobem?”. Va quedar força astorat. Al cap d’una estona truquen al timbre i em diu: “Podem parlar?”. I ens vam fer amics.

Coneixes algú quan te’n vas de l’obvietat.

Sí, per això val la pena plantejar-nos què diem després de dir hola.


Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.

Comentaris

    Anònim Agost 14, 2021 3:16 pm
    Cada època de la vida té les seves necessitats, els seus arguments, les seves preguntes i les seves respostes. No hi ha respostes universals ni eucumèniques. L'entrevista i el què s'hi diu però és molt útil amb un matís: Depèn d'on es trobi cadascú.
    Anònim Agost 14, 2021 11:30 pm
    Gens d'acord amb l'apologia a la violència.
      pere Setembre 3, 2021 2:31 pm
      cert, pero malauradament es la crua realitat
    Anònim Agost 15, 2021 11:22 am
    Per pensar
    X. R. M. d Reus Agost 15, 2021 3:55 pm
    Genial. Em fa pensar q lo q ja penso no es una deria meva. Comparteixi la majoria d conceptes. Gracies
    Mksbsun Agost 15, 2021 7:15 pm
    Molt d'acord amb el tema de la violència. Cal que siguem capaços de matar a qui ens treu la llibertat sense sentir un bri de penediment. El pacifisme només és la disfressa de la covardia.
    Anònim Agost 16, 2021 11:22 am
    Pràcticament d!acord amb tot
    Paola Agost 17, 2021 4:28 pm
    Bones reflexions tot i que no comparteixo el punt de la violència. Una altra cosa és la lluita i fer servir la ràbia de manera assertiva per aconsseguir canvis i evolucionar. Per culpa de la violència tenim situacions mundials com ara la de Afganistan, generant traumes colectius que tenen grans repercusió en molts nivells.
    XdD Agost 18, 2021 6:29 pm
    Molt interessant i entenedor. Un bany de sinceritat i realitat!
    Susana Agost 19, 2021 10:11 am
    La veritat es que m’agafa sentada , si vol , podem continuar conversant , potser ens faríem amics
      Xm Agost 21, 2021 9:45 pm
      Espectacular i clar en totes les seves respostes. Dona molt per pensar-hi.
    Itziar Agost 22, 2021 2:46 am
    Buenísimas las respuestas Me ha hecho pensar con cada una de ellas. Qué interesante todo lo que dice y qué cierto que a lo que más tememos es a ejercer nuestra propia libertad!
    anna Setembre 3, 2021 2:31 pm
    el millor llegit en temps
    Pere Agost 17, 2021 11:41 pm
    Molt interesante pero tot sont collonades per mes neuroleg que sigui si s' ha hagues mort un fill potser no diries el mateix
    Rosa Gil Galvez Agost 21, 2021 3:38 pm
    Perdoni a mi sí que se m'ha mort un fill i suscric al 100% el que diu el dr. Juvert. Tot intentant posar en pràctica el sistema de la cinta mètrica.

Nou comentari