Òscar Camps: «Si algú s’ofegués davant teu, no li agafaries la mà?»

El fundador d'Open Arms diu que «els nens petits es moren de seguida: s'enfonsen com una pedra»

Si l’astrònom Joan Anton Català em deia que “estem fets de pols d’estrella“, aquest mes volia posar el focus en els qui tenen, com tu i jo, el privilegi d’estar vius, però se’ls nega la vida. Els qui moren ofegats en el mar i en la nostra indiferència. Per què de tant dir que la gent s’ofega hem buidat, banalitzat aquest crim? Ens hi hem acostumat? L’hem, fins i tot, convertit en una moda en què n’opinem de lluny, però no ho denunciem de debò? Hem normalitzat el nostre Auschwitz?

Avui, a Artesans del temps, la secció que faig amb el celler Gramona, parlo amb Òscar Camps, el socorrista que el 2015 va fundar Open Arms, on han salvat més de 60.000 vides, cadascuna amb el seu nom i la seva història. I ho faig asseguda al seu costat, al vaixell Astral, on em respon mirant al mar.

Foto: Proactiva Open Arms


Hi ha qui us diu que només feu que portar delinqüents. Com pot ser que una persona sigui racista?

El racisme és la falta de coneixement i la inseguretat davant del desconegut. Diuen que anem a buscar migrants a les costes de Líbia i que els portem a Europa. És fals: a les aigües internacionals no hi ha migrants, ni legals ni il·legals: hi ha persones. I quan les rescatem les portem al port més proper, que és Itàlia.

I un cop arriben què passa?

Ja veurem en quina situació administrativa es troben. Si tens el DNI caducat també estàs en una situació administrativa irregular, i no per això ets un delinqüent, ni et deixen morir.

Potser hi ha qui és racista perquè no és conscient del que diu, perquè si aquí hi hagués algú ofegant-se…

Si algú s’ofegués davant teu, no li agafaries la mà? Imagina-t’ho: si cau aquí algú que no sap nedar i comença a cridar i s’ofega, trigarà minuts a morir-se. I durant aquests minuts, tu no estaràs mirant-lo sense fer res. Faràs tot el que tinguis a l’abast per salvar-li la vida, independentment de si és del Barça o del Madrid, si és català o castellà, si és blanc o negre, si és catòlic o budista. Què importa? El gest més gran que pot fer un ésser humà a un altre és salvar-li la vida.

I menys pensat, gairebé és instintiu.

Sí, no és ni una qüestió de bondat, ho fas. L’altre dia vaig anar a la sabateria i la senyora em va dir: “Aquestes dones que rescateu que van amb els nens tan petits, per què ho fan això?” I li vaig dir: “Escolta, sovint són dones que les han violat i han quedat embarassades, i, tot i això, han tingut el fill, li donen mamar i li busquen una vida millor. Què faria si la violessin i la deixessin embarassada? Aquestes dones, per a mi, tenen tots els respectes”.

Al final és la diferència entre generalitzar i concretar: si en una massa de gent dius que ell té aquest nom i aquesta història, ja el veus d’una altra manera.

Clar, el discurs xenòfob deshumanitza. I per fer-ho els etiqueta com a immigrants il·legals, invasors, delinqüents. Els nois no són menors, són menas. O: són musulmans! Com si estiguéssim a l’època de les croades. O pitjor: són terroristes, venen a robar-nos-ho tot i a matar. Es tracta de crear un discurs fet de quatre tòpics que al carrer s’aguanti. I que la classe social menys informada l’adopti. Perquè en el fons tots tenim a dins un Donald Trump, ara bé, l’alimentem? El qui té avis que han hagut d’immigrar d’Argentina, o el jove que ha estat maltractat mentre treballava de cambrer al Regne Unit, no. Ara, el que no s’ha mogut d’aquí, segurament, sí.

Manuel Forcano em deia: “Veus els immigrants negres amb els carros buscant ferralla i potser un d’aquests és Eneas, i tu què li diràs: deixa’m estar? No, perquè: i si és Eneas?”

Tenim un problema: ja no ens afecta la deshumanització.

Ens hi hem acostumat.

Sí, no pot ser que atropellem un gos i ens faci pena i veiem una persona dormint en un caixer i ni ens immutem. I encara hi ha qui diu: “És que aquesta gent no volen ni estar en un centre.” No cal anar al mar: ho tenim a tocar. I és un fracàs de cadascú de nosaltres.

El problema és separar nosaltres dels altres?

Recordes l’1 d’octubre, que es va atonyinar a tort i a dret? Quan aquí perdíem els drets, Espanya no es va posicionar perquè no es va pensar que no eren els seus drets: eren els drets dels catalans. I és el mateix: ens pensem que els drets que es vulneren a les persones que s’abandonen al mar, o que estan tirades al carrer o en camps de refugiats, no són els nostres drets.

És el que diu l’Eudald Carbonell: que més que el jo m’espavilo i ja s’ho faran, el que ens salvaria seria la consciència d’espècie.

Creiem que això els passa als negres i prou. Però si per un volcà o una catàstrofe ecològica, haguéssim de marxar corrents a un altre país, ens passaria el mateix: no ens acceptarien. Ens posarien en camps. Ja va passar a la Guerra Civil: no ha canviat res.

És la superioritat de creure’t que a tu no et passarà.

Al primer món, que som el 35 per cent de la població mundial, ens pensem que la resta del planeta funciona com nosaltres: “Aquests pobres, per què estan així? que s’espavilin! que treballin! ganduls!” I vas allà i veus que tenen molts recursos naturals, però que no en poden explotar cap perquè estan explotats per països europeus. Ara es diu que venen molts africans per Canàries, però no es diu que durant la pandèmia els vaixells de pesca xinesos i europeus van arrasar tota la costa de l’Àfrica occidental: els han deixat sense peixos.

Com pot ser que es deixi morir gent al mar?

El Mediterrani és el mar més militaritzat del planeta, i cada polzada de la seva superfície està escanejada per drons, satèl·lits i radars d’última generació. Ho saben tot, però no actuen: els deixen morir. Deixen que la natura faci la seva feina. I nosaltres, com a socorristes, tenim l’obligació de rescatar-los. I això és el que els molesta, perquè no poden dir: “No teniu permís per rescatar”. Et diuen: “És que no has de ser allà”. Com que no? Si saps que es moren, com és que em prohibeixes que hi sigui? Perquè vols que es morin però no t’atreveixes a dir-ho. Perquè que els rescatem i els entreguem a l’administració et genera un problema.

La solució per a ells és la mort?

Sí, perquè diuen que la mort dissuadirà els altres de venir. I quan tu els preguntes al mig del mar: “Com és que t’has jugat la vida amb aquesta merda de barca?”, em diuen: “Quina vida? si s’han mort els meus amics, si em tenen esclavitzat i a la meva dona l’han violat i l’he perdut. Què faig? Si em quedo allà em moriré, si tinc una possibilitat d’arribar, me la jugo”.

Hi ha alguna cara que se t’hagi quedat?

Al primer naufragi vaig haver de fer les paus amb el mar, vaig haver d’entendre que no en té la culpa, que mori tanta gent davant meu.

Agafar un nen petit deu ser dur.

Els nens petits es moren de seguida: s’enfonsen com una pedra. Una pastera bolca aquí al davant i són tres minuts de crits i després un silenci que fa mal.

I arribar-hi a temps.

És que se’n moren molts, perquè hi ha moltes persones alhora ofegant-se, i tu només pots agafar-ne una i dues i tres, i van desapareixent, els més dèbils són els primers que s’enfonsen.

I com decideixes aquest o aquest?

Ho fas i punt. No és el que més crida el qui està pitjor, n’hi ha que no poden ni cridar perquè estan empassant-se aigua. Intentes rescatar nens, però després resulta que només tens nens sols.

Clar, això ho pensava aquest matí: d’un nen sense pares en un lloc nou, què se’n fa?

És el primer disgust que ens vam endur al primer naufragi. Allà vam decidir que rescataríem famílies senceres i deixaríem morir famílies senceres. No podem rescatar només nens.

Però què se’n fa, dels que salveu?

No ho saps. Nosaltres estem al mar. Quan els entreguem a terra, se n’ocupa el govern.

I ni ho sospites?

Alguns es queden allà esperant que la seva sol·licitud s’atengui, altres són deportats, d’altres segueixen la seva ruta, perquè ningú vol anar a Espanya, volen anar cap a dalt, perquè parlen francès o anglès, i tenen família o amics que estan instal·lats a altres països.

De totes les persones que heu salvat has vist algú després?

Alguna foto ens ha arribat. Però intento que no, perquè si hi empatitzes després no te’n pots desenganxar.

Ah, no?

Perquè els ajudaries fins al final. A terra hi ha organitzacions, al mar no hi ha ningú. No som Metges Sense Fronteres, que tenen dos mil milions l’any de pressupost.

Quan tornes aquí deus pensar que tot plegat són xorrades.

Trigues dues setmanes a adaptar-te. Quan arribes i veus les notícies, penses: esteu sonats. Aquesta societat està malalta. Mira de què es preocupen. Mira quin titular. Està passant tot això i estan parlant d’això. O que et diguin que el teu fill està a l’escola i no s’integra: però si acabo de rescatar nens de 6 anys que han violat les seves mares, que els han explotat, que tenen marques per tot el cos.

La societat d’aquí està molt infantilitzada?

Dins la bombolla pensem: “Messi, els actors de Hollywood, Bill Gates, haurien de donar milions a la caritat, perquè són els rics”. Però resulta que nosaltres formem part del 30 per cent dels rics del món: jo soc un Bill Gates per a molta gent, i què faig? Exigeixo a Messi que doni 10 milions i jo, què?

És més fàcil responsabilitzar els altres.

Fem el possible per no sentir-nos culpables. Ens protegim d’una moral feble. És no assumir la nostra responsabilitat.

Què ens falta?

Falla l’educació. Hem perdut els valors dels nostres avis i besavis: amb una vaga general de 40 dies, que va començar amb la Canadenca, i van bolcar tramvies i van haver-hi morts, van aconseguir la jornada de 40 hores, si no, encara estaríem treballant 60 o 70 hores.

Tot plegat està més adormit?

Ens hem cregut que tots els drets que tenim ens els han donat els polítics, i els passem la responsabilitat, quan és responsabilitat nostra. I encara ens queixem que cremen un contenidor: què collons un contenidor, hauríem de cremar la delegació d’Hisenda. Estem disposats a fer una vaga general tot el país i estar trenta dies sense internet, sense menjar a les botigues, sense llum?

No, perquè a la mínima que es penja Whatsapp ja sembla que s’acabi el món. Per això et deia que tot plegat és infantil.

Mentre tinguem vint euros per anar al bar, fotre’ns una cervesa i veure la Champions, ningú es manifestarà. I això ho saben els nostres líders polítics.

La trampa és el benestar i la seguretat.

I si no ho tinguéssim faríem el mateix que ells: sobreviure, lluitar per buscar els drets on fossin. I una altra cosa és que si l’estat i la societat no està predisposada a integrar la immigració, una part queda marginada al carrer i ha de sobreviure. Com? Delinquint.

Hi ha immigrants més ben vistos que altres?

Els que venen en pastera són un 38 per cent del total de la immigració irregular que arriba a Espanya. N’hi ha molta, sobretot de Sud-amèrica, que arriba en avió, però legalmet, perquè demanen el visat i venen com a turistes. Però només poden estar tres mesos aquí, un cop s’hi estan tres mesos i un dia, es troben en la mateixa situació que els que venen en pastera. Però es queden, i aquests els assumim: són les dones que cuiden les nostres mares, que ens netegen la casa, o que el seu marit treballa a la construcció o té una furgoneta i reparteix en negre. Els acceptem perquè són blancs, parlen en castellà i són dòcils.

I perquè ens fan d’esclaus.

Abans els anàvem a buscar a fora, ara ja venen sols.

Fins i tot hi ha aquesta jerarquia en la mort: als atemptats de la Rambla, que van morir 14 persones i van ser homenatjades per tantíssima gent, tu deies: però si això al mar passa cada dia.

Aquella setmana teníem catorze cadàvers sobre el vaixell i veia les espelmetes que posaven a la Rambla. I jo portava catorze morts i a ningú li importaven una merda, només a les famílies, que encara no ho sabien. Això xoca molt. Quan ho vius acabes tenint un rebuig cap a una part de la societat. Jo no puc mirar a la cara a molta gent.

Em fas pensar en el poder que pot tenir cadascú.

És que si hem rescatat 63.000 persones en sis anys, amb donacions de la gent i amb un vaixell deixat, què podrien fer els governs? Però ni els exigim res, ni ens queixem de res: ni del preu de la llum. Com a societat hem de despertar o farem tard. Jo soc un socorrista, un fracàs escolar. I miro el meu voltant i de què ens preocupem? De que Messi ha marxat?

Fa res durant tres dies tothom opinava si s’havia de picar o no el tió. Pensava: som tan fàcilment manipulables, perdem el temps i l’atenció amb cada bestiesa.

El de l’extrema dreta es tira un pet i té 25 càmeres, i a l’altra banda hi ha 70.000 persones amb pancartes i no surten enlloc.

Amos Oz deia que amb la imaginació pots desactivar el fanatisme. És a dir, quan diuen: “Aquell moro el mataria”, que preguntem de quina forma el mataria, a ell i al seu fill, i de cop, en imaginar-s’ho i explicar-t’ho, s’adonarien del que estan dient.

I sortir de la bombolla. Els nostres fills, més que fer un any sabàtic al Canadà, haurien de dedicar un any de la seva joventut a ajudar altres països. Mentre no saben què estudiaran, que vagin a una organització humanitària i vegin com està el món.

Pot existir la bellesa en moments així?

Hi ha molts moments que són molt bonics, però són efímers: la cara d’una mare. Veure-la a l’aigua intentant aguantar un nen morat, que té hipotèrmia, que ja no està conscient. I ella et mira i amb els ulls et diu: agafa’m el nen. I que segueixi viu. És comparable als hospitals: treballem a la frontera de la vida i de la mort.

Deus veure, gairebé com un metge, si algú sobreviurà o no.

Ens bloquegen el vaixell, ens acusen. Imagina’t que al cap de cirurgia de la Vall d’Hebron li fessin el mateix: que un li apagués l’oxigen, l’altre el llum, l’insultessin: “Desgraciat!”, i quan sortís li diguessin: “Què fas, li estàs salvant la vida, aquest tenia un càncer de pulmó perquè fumava, eh? I si l’operes i el cures estàs cridant l’atenció als altres fumadors perquè pensin que poden seguir fumant i que els curarem? És un efecte crida?”. Em diuen que estic portant negres a Europa. Si un assassí en sèrie té el dret a ser alimentat cada dia i a ser atès per un metge, aquest senyor que no ha fet res no té el dret que el rescatem? De debò val tan poc la seva vida? I això no és tan lluny, eh? Moren arribant a Mallorca.


Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.

Comentaris

    Sentit Comú Gener 10, 2022 7:03 pm
    Si vas en cotxe per la carretera i trobes una accident, l'atendràs, el què suposo que no faràs com a persona intel.ligent és anar voltant per les carreteres d'arreu per veure si et trobes un accident i llavors donar auxili.
      Som Un Comu i ben sentit Gener 10, 2022 11:19 pm
      SI tens un accident espero que no n'hi hagi ambulancies per tu
      Jose Manuel Vazquez Gener 11, 2022 6:14 pm
      Aquesta ONG no va voltant pel mar a veure si en troba naufrags. Fa el que haurien de fer els governs: anar a on SAP amb TOTAL CERTESA que n'hi ha.
    Rubèn Gener 11, 2022 12:28 am
    Un relat colpidor. Gràcies per la feina que feu. Al del sentit comú dir-li que per persones com ell, la gent ha de fugir del seu país.
    Vendetta Gener 11, 2022 12:35 am
    Als traficants de esclaus NO
    Narcís Gener 11, 2022 9:23 am
    Que humanista, humanitari, amor al proïsme, bon samarità . . vingui tothom d' arreu del món amb necessitats, siguin bèliques, siguin polítiques, siguin econòmiques, siguin àdhuc a saber si delictives .. som a Xauxa ( aquí no tenim propis i d' altres deixats a sa sort passant-ho d' allò més malament .. millor seria s' encarregués del munt de persones abandonades de tot i de qualsevol dret de supervivència de ca nostra ! ) ! PD : res ..jo vaig recollint i jo us els vaig deixant .. i aire !
      Jose Manuel Vazquez Gener 11, 2022 6:17 pm
      Molta gent pensa com tú, i fins i tot ho aplica en àmbits més petits: país, ciutat, comunitat, feïna etc... i fins i tot en casos mes greus a l'àmbit familiar. Hi havía un senyor que va arribar a governar tot dient: "America first...."
        Narcís Gener 11, 2022 7:35 pm
        No n' és cap de pensament .. realitat, pura realitat ( tampoc seria sobrer parlar de delinqüència malgrat majoria no ser- ne .. només faltaria ! ) ! PD : aquest tipus de què treballa, de què hi viu, de què cotitza .. o és un empresari ferm o ric altruista ? Nota : per ventura viu a un pis d' edifici ple de domicilis violats/ sostrets a llurs amos ? Anotació al marge : ja n' hi ha prou de fer ( posi José Manuel Vázquez el ' mot ' ) amb la desgràcia aliena .. quan som envoltats de menesterosos fora mida : començant per gent gran abandonada o sense gairebé mínims ..pares amb fills sense eixida laboral o no prou mitjans per encarregar-se'n .. joves sense horitzó/ perspectiva/ futur .. treballadors esguerrats a posteriori del contracte així sense poder demostrar ser malaltia professional .. i què dir-ne del munt sense mitjans de cap mena sensesostre ni raspall de dents .. i, per acabar, nens d'allò gens cuidats / bandejats en drets bàsics ? Incidència : allò que no pot ser és ' jo recullo tothom d' arreu .. els duc a terra .. i ja us ho fareu que m' entorno a cercar-ne més ' !
    Sentit Comú Gener 11, 2022 1:06 pm
    Jo sóc el del sentit comú Rubén,però aquest tema, el de la solidaritat, el dels serveis públics i altres, SÓN TEMES TABÚ per les esquerres. Si et penses que jo só de lo pitjor del món, és què no saps aguantar un debat serè sobre aquests temes. L'ho primer què ha de fer l'Óscar Camps i la gent com tú, és donar feina amb un sou correcte (2000 x14 € al mes) i què la gent nou vinguda no passi gana. Sinó ho hem de pagar nosaltres, tú inclòs.
    adolf Gener 12, 2022 8:35 am
    Això no te res a veure amb les lleis de salvament marítim , es purament un transvasaments d'africans a Europa, sou sectaris.

Nou comentari