Esperança Sierra i Serra
La dona que canta
El meu cos és afí al Barroc, on també hi va haver demolicions, assassinats, dimonis i foscor
Vinagre ou limão?
Ara sí que ho veig insòlit, però no prou per avergonyir-me’n en retrospectiva
El Asperger desde dentro
Si no estructuramos la cotidianidad de manera muy clara y metódica, caemos en el caos absoluto
Què faràs ara?
Vull saber què li ha passat però ella només vol menjar i dutxar-se
No siguis així
Aquell enlloc tan irresistible de no formar part de cap biografia conscient, de cap projecte de vida
El Luismi
Menjava de tot, s’ho acabava tot, parava la taula i la desparava, era rialler i no tenia anèmia
D’endins cap enfora
I així se’m van anar justificant les conductes antisocials fins a l’infinit
Hòstia
Volia cridar amb totes les forces que no tenia, però que ningú em sentís
Malalties en veu baixa
Eren moments del guió i punt, i resar novenes es feia com ara mengem verdures ecològiques
Amb la Bultaco del papà
Arribava partint-se el cul i jo donant gràcies al Cel que fos viu
La senyora puta
I que tothom sabia qui era i què feia, i vostè ja m’entén, marxi i deixi les nenes en pau
Vull un germà
Va ser un menyspreu tan franc que ni recordo haver fregat, sospitat o intuït la sensació de trauma
El George i jo
Si no t’agrado, no em miris, que mentrestant me’n fotré del mort i de qui el vetlla
Caps de cargol sense closca!
Sense esperar ni a la mitja part ni a acabar, la tia Tere de sotamà ens anava passant el material