Esperança Sierra i Serra
Les dents amb tiralínies
De nit era fàcil, perquè em posava l’Snoopy entre la galta i el coixí i m’agafava just la mida per tenir la mandíbula ben posada malament
El bosc ple de boixacs
I m’explicava la història del trobador que t’estima de debò i se’m posava a la falda i cantava
El paral·lex
La vaig agafar i el papà feia anar el regle amunt i avall i jo volia tantes coses alhora
Que demà plogui al pati
I mentrestant jo mirava per la finestra i pensava que amb la pluja el món era més fàcil
Les madeixes de la discòrdia
Ara, una nena qualsevol hauria preguntat què, per què ens has fet anar al cotxe, què els has dit
Concert per a piano i vergonya
Quan la mamà em va telefonar i em va dir que era morta, abans de plorar vaig buscar algun cedé de Mozart
Els que ho teníem tot
No podíem estar tristos, i encara menys els que trèiem bones notes i quan ens preguntaven què et passa dèiem res
Déu et castigarà
L’«Un, dos, tres» era sagrat –preguntes, eliminatòria i subhasta–, era la cerimònia que inaugurava el cap de setmana
La tia Lourdes
Era una dona que era més que la majoria d’homes d’abans, però no per manaire o tossuda, sinó per bohèmia i decidida
Deslliureunosdequalsevolmal
Com que a catequesi ens feien confessar, un dia vaig dir al capellà, com a pecat, que no dormia
Aquell quarto
A mi m’era mitja vida, sobretot amb la persiana abaixada i la bombeta encesa, però el Quim no hi entrava gairebé mai
De cal Beri a Garbet
Però nosaltres no ens banyàvem, tot i que la mamà de seguida em mullava el cap i em donava un préssec
El Salsigui
Cap a les sis ja vinga, els leotardos blau marí, les faldilles de llaneta blau marí i les sabates de xarol
Jo i l’arlequí
Era la primera vegada que feia una cosa que no podia fer perquè m’havien dit que no la fes