Maria Climent
Les dones que guareixen les ferides que no es curen
Parla, buida’t, treu la pena perquè no penso marxar fins que no estiguis millor
Em passen coses que no existeixen
I quan algú em diu que el temps tot ho cura, també sé que s’equivoca
Encara no és fosc
Guanya ella, com guanyen les paraules afilades que et despullen de cop
Coses que et diria
El primer cop que em van partir per la meitat tenia nou anys
La meravellosa conseqüència
No et recomano anar pel món amb aquesta transcendència existencial en cada glop d’aigua freda
El perfecte final feliç
Perquè es veu a venir que casar-se, ja no es casarà; ni sap els anys que fa que va tenir l’últim nòvio
En Minxi i jo
Vaig volar fins a una clínica d’urgències i se’l van quedar i em van dir que em trucarien
Amor terrible
Et deixarà cec de tant mirar-li la boca d’amagat, mut de tant callar-li el nom
Els moments victoriosos
No són els petons els que tot ho curen, és el riure
Les dones de la meva vida
La gent no ho sap però és gràcies a elles que els fills grans saben plorar