Roger Mas
Totes les flors
I caminava lenta, / anava a les palpentes
I la pluja es va assecar
I ara per tot arreu on vaig veig la llum fondre's en blaus,/ verds, turqueses, òxids i vermells
Amb la polla i amb l’ou
El que és vell es fa nou / i es dispara precís
El dolor de la bellesa
I ja ho sabia d'altres cops,/ que qui torna ja no ets tu
Cor pur
I la lluna solitària/ ens separà a l’un de l’altre/ com la raó desfà el somni
Cor pur
I la lluna solitària/ ens separà a l’un de l’altre/ com la raó desfà el somni
Cor pur
Quan ens mirem ara, la impotència/ s’ha fet reina dins nostre