Foto: Meritxell Gutiérrez
Els llibres més especials d’Albert Lladó, autor de Los singulares individuos (La Isla de Siltolá, 2016), són:
1. El Aleph, de Jorge Luis Borges.
Borges ens ensenya que la imaginació és l’eina més poderosa de l’ésser humà. Construir mons paral·lels, sí, és possible. Ficció i realitat es donen la mà.
2. La caída, d’Albert Camus.
En realitat es tracta d’una novel·la curta, però que podria ser considerada un relat llarg per la seva estructura. Camus és talent i compromís. En ell, periodisme, narrativa, assaig i teatre formen part d’un mateix univers, una pregunta oberta sobre què és la llibertat.
3. Nuevas pàginas de mi vida, de Ramon Gómez de la Serna.
El ramonisme consisteix a pintar amb les paraules. L’inventor de les greguerías aquí converteix l’article en conte, i el relat en periodisme. La seva mirada és, sempre, màgica.
4. Historias de cronopios y famas, de Julio Cortázar.
L’escriptor argentí és el millor en l’estratègia de la paradoxa. Converteix qualsevol acció humana –com baixar o pujar unes escales– en un esdeveniment de primera magnitud.
5. El perquè de tot plegat, de Quim Monzó.
Una ment brillant mirant la quotidianitat. Es tracta d’una mena d’enciclopèdia de les nostres pors i esperances, de la fragilitat i la hipocresia.
6. Invasió subtil, de Pere Calders.
Una de les millors coses que ens van passar a l’institut és que Calders, a través dels seus contes, ens tractés com a lectors intel·ligents. Avui sabem, gràcies a la seva literatura, que la realitat sempre és més complexa del que sembla.
7. Historia abreviada de la literatura portátil, d’Enrique Vila-Matas.
Un cop més no importa si estem davant d’un llibre de relats o d’apunts de viatge. Qualsevol anècdota serveix a l’escriptor de Barcelona per ensenyar-nos com de sorprenent és això que anomenen vida humana.
8. Estancos del Chiado, de Fernando Clemot.
Uns dels escriptors més elegants de la meva generació. La seva prosa sap trobar el ritme precís i la melodia exacta que necessita cada història.
9. Manuscrito Cuervo, de Max Aub.
També Aub sap trencar totes les fronteres del gènere. Això no és ni un recull de contes, ni una novel·la, ni un dietari imaginari. Literatura. Literatura sense cap necessitat d’adjectius.
10. El paraíso imperfecto, d’Augusto Monterroso.
El creador del que diuen que és el relat més curt de la història (el del dinosaure que encara roman allà quan el protagonista desperta) és un cirurgià de la paraula. I el seu humor demostra com n’era, d’intel·ligent.
11. Entomologia, de Toni Sala.
És el llibre que va donar a conèixer un dels escriptors amb més força de Catalunya. En aquest recull, que va guanyar el Documenta, podem intuir alguns dels temes que després tractarà a grans novel·les com Pere Marín o Els nois. Imprescindible.
12. Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies.
Pàmies sap transmetre com pocs una gran profunditat a partir de poques línies i menys pirotècnica. Dispara contra totes les certeses.
13. Contes, arguments i estirabots, de Francesc Trabal.
¿I si algun dia ens posem les piles i reconeixem tot el que la literatura catalana li deu a Trabal? És un autor universal, genial, inimitable.
14. Mendel el de los libros, d’Stefan Zweig.
Aquesta novel·la curta, o relat llarg, és una magnífica excusa per introduir-se en aquest escriptor majúscul que és Zweig, i que, en aquest text, ens mostra com la bellesa i la literatura encara por salvar-nos.
