Foto: Lino Petito
«L’art de callar d’Abbé Dinouart (1716-1786) és un assaig per a paladars minoritaris, que resulta molt convenient de llegir en temps d’estrès i d’hipocresia. A la seva època va ser l’obra d’un carca, d’un enemic de les Llums que buscava en el silenci un refugi contra el progressisme sorollós. Avui hem de reconèixer que la seva tesi central, per molt que molesti els modernets, l’encerta força. Vivim en un món tan ple de fressa i de paraules insignificants que fàcilment enyorem la reflexió callada. Com ell havia dit, cada cop intuïm més que callar és, també, una manera de parlar.» (Ramon Alcoberro, de la introducció a la traducció catalana de L’art de callar.)
Principis necessaris per callar
1. Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci.
2. Hi ha un temps per callar, com hi ha un temps per parlar.
3. El temps de callar ha d’anar en primer lloc; i no se sap parlar prou bé fins que no s’ha après, abans, a callar.
4. No denota menys feblesa o imprudència callar quan s’ha de parlar que lleugeresa i indiscreció parlar quan s’ha de callar.
5. És cert que, en general, és menys arriscat callar que parlar.
6. L’home mai no és més senyor de si mateix que en el silenci; quan parla sembla expandir-se, per dir-ho així, fora de si mateix i dissipar-se a través del discurs, de manera que es pertany menys a si mateix que als altres.
7. Quan es té una cosa important a dir, cal posar-hi una atenció particular: cal dir-se-la a si mateix i, després d’aquesta precaució, tornar-se-la a dir per no haver-se’n de penedir, ja que no tenim el poder de retenir el que ja s’ha dit.
8. Si es tracta de guardar un secret, no es calla mai prou; el silenci és, aleshores, una cosa de la qual no s’ha de témer l’excés.
9. La reserva necessària per mantenir bé el silenci en el comportament ordinari de la vida no és una virtut menor que la de l’habilitat i la precaució de parlar bé; i no hi ha més mèrit a explicar el que se sap que a callar el que s’ignora. De vegades, el silenci del savi val més que el raonament del filòsof; el silenci del primer és una lliçó per als impertinents i una correcció per als culpables.
10. De vegades, el silenci ofereix saviesa a un home limitat i senderi a un ignorant.
11. Ens sentim inclinats a creure amb naturalitat que un home que parla molt poc no és cap gran geni i que un altre que parla massa és un eixelebrat o un boig. Més val no passar per un geni de primera categoria, però restar sovint en silenci, que passar per un boig cedint a la frisança de parlar massa.
12. És propi d’un home de caràcter coratjós parlar poc i fer grans accions. És propi d’un home de bon criteri parlar poc i dir sempre coses raonables.
13. Malgrat que es tingui inclinació al silenci, cal desconfiar d’un mateix; i, si es té massa passió per dir alguna cosa, això hauria de ser un motiu suficient per decidir-se a no dir-la.
14. El silenci és necessari en moltes ocasions, però cal ser sempre sincer; es poden retenir alguns pensaments, però no se n’ha de dissimular cap. Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides.
L’art de callar
Abbé Dinouart
© Edicions de la Ela Geminada, 2016
Traducció de Maria Dasca
Introducció de Ramon Alcoberro
4
0
