14.084 quilòmetres i 115 anys

Scott des de les primeres línies va ser per a mi aventura i tragèdia

Arxivat a: Literatura, Biblioteca

Foto: Ansilta Grizas

 

Tot va començar amb un llibre. El llibre s’anomena Moments estel·lars de la humanitat (Stefan Zweig) i el que va començar va ser el meu interès per l’explorador anglès Robert Falcon Scott. Crec que no he llegit mai tantes vegades el capítol d’un llibre com “La lluita pel Pol Sud”. Scott des de les primeres línies va ser per a mi aventura i tragèdia. Un home resolt a arribar abans que ningú al Pol Sud, però que es troba amb un entrebanc des de l’inici del seu viatge i és que el noruec Roald Amundsen decideix que ell també vol ser el primer d’arribar-hi.

Així, doncs, el que es preveia un viatge de descoberta es converteix en una competició en què hi haurà un guanyador, però també un perdedor. I el perdedor serà l’equip de Robert Falcon Scott perquè quan al 17 de gener de 1912 arribin al Pol Sud descobriran una tenda de campanya amb la bandera noruega onejant. I a més, quan entrin dins d’aquesta tenda es trobaran amb dues cartes d’Amundsen, una adreçada al rei de Noruega i l’altra adreçada a Scott. Durant el camí de tornada el temps empitjorarà i un a un els cinc membres de l’expedició moriran. L’últim a fer-ho serà Falcon Scott, que aprofitarà els seus darrers moments de consciència per escriure cartes a familiars i a alguns amics. 
 
Així és com Stefan Zweig narra la història i així és com jo hi tinc el primer contacte. He de confessar que mai abans m’havia preguntat quins havien estat els primers homes d’arribar al Pol Sud i també he de confessar que al començament vaig sentir una profunda antipatia per Roald Amundsen. Vaig considerar injust tant que gosés dirigir-se al Pol Sud –tenint en compte que ja hi havia un altre explorador que havia anunciat al món la seva intenció de fer-ho– com que deixés aquella carta per Scott. Ara m’adono que vaig posicionar-me massa ràpid. I el motiu del meu posicionament va ser, sens dubte, perquè Stefan Zweig focalitza la narració en Robert Falcon Scott –el lector en coneix moviments i inquietuds– i Amundsen és només una ombra amenaçadora que a vegades es tem i a vegades s’oblida.
 
Més endavant van venir cerques per Internet i altres lectures. En aquestes lectures incloc unes conferències de Roald Amundsen i el diari de Robert Falcon Scott. La història sempre canvia si hi aprofundeixes. És llavors quan descobreixes que Amundsen va viure un any en un poblat d’inuits per poder-se preparar per a aquest viatge, va escollir una ruta més curta per arribar des del campament base fins al Pol Sud, va utilitzar només gossos per a la part final del seu trajecte i va deixar una carta a Scott perquè va témer que el mal temps li impedís poder finalitzar el camí de tornada. Per tant, Roald Amundsen deixa de ser l’ombra amenaçadora de quan rellegia “La lluita pel Pol Sud” i es converteix en algú que, a inicis del segle XX, té les mateixes ànsies d’aventura que Robert Falcon Scott.
 
M’admira la casualitat que Roald Amundsen arribi al Pol Sud el 14 de desembre de 1911 i que Robert Falcon Scott ho faci el 17 de gener de 1912. Però encara m’admira més la perseverança de tots dos per aconseguir, amb uns mitjans que no són els d’ara, anar fins a un indret que només puc qualificar d’inhòspit. I ha estat a causa d’aquesta admiració que he visitat unes quantes vegades el museu Fram d’Oslo i una vegada el museu Discovery de Dundee, he regalat a alguns amics un imant amb la imatge d’Amundsen i tres homes més contemplant una tenda de campanya amb una bandera noruega, he adquirit diversos llibres sobre exploradors antàrtics, he descobert a Fritdjof Nansen i he escrit una tercera novel·la en què tant Amundsen com Scott hi tenen un paper important.
 
I ara venen un seguit de casualitats més. Per a mi Amundsen i Scott sempre han estat personatges que relaciono amb un fet llunyà i tancat. Tanmateix el que sembla llunyà i tancat pot deixar de ser-ho. El desencadenant torna a ser un llibre. Deixo a la mare d’una amiga dos llibres en anglès, un sobre Amundsen i un altre sobre els primers exploradors antàrtics. El seu home que fa conversa individual en anglès i que a vegades porta articles sobre els quals voldria parlar a classe, agafa un d’aquests llibres. Quan la seva professora, la Bonny Prosser, el veu li comenta –de la manera més natural del món– que el cosí de la seva àvia materna va anar al Pol Sud amb Robert Falcon Scott.

La informació m’arriba unes setmanes més tard i el primer que dic és: “Vull conèixer aquesta senyora”. La conec –i la data és completament verídica– el 17 de gener d’enguany i m’explica que el cosí de la seva àvia materna va morir al Pol Sud i probablement el seu cognom devia ser Evans. I és just llavors que l’aventura i la tragèdia tornen, però el que més torna és l’admiració de saber que malgrat els 14.084 quilòmetres i els 115 anys que em separen del Pol Sud i del 17 de gener de 1912 hi ha una connexió real que m’apropa –més del que mai m’hauria pogut imaginar– a Robert Falcon Scott.    
 

Roald Amundsen al Pol Sud (Antàrtida, 1911). 

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...