Alejandra Pizarnik: foscor i fúria

Escric això al matí, però com si fos de nit, com qui a les fosques ofega un crit-de-no-poder-més contra el coixí. És Nadal. Sento aquella tristesa que sento, fa anys, en aquestes dates: una ungleta gratant-me el cor des de dins de la caixa toràcica. I és així, o és per això, que recorro a la Poesía completa d’Alejandra Pizarnik, al seu magnetisme, la seva desesperació, la seva bellesa: “nadie me conoce yo hablo la noche / nadie me conoce yo hablo mi cuerpo / nadie me conoce yo hablo la lluvia / nadie me conoce yo hablo los muertos”.

La llegeixo en veu alta però mirant que no em sentin els de casa, i molt a poc a poc, per notar com crema, quan passa, el poema. “El viento me había comido / parte de la cara y las manos. / Me llamaban ángel harapiento. / Yo esperaba.” En llegeixo tres i torno al matí brillant. Al menjador, els nanos criden. Es burxen, juguen, donen sentit al seu Nadal despreocupant-se’n. “Yo canto. / No es invocación. / Sólo nombres que regresan.” Crec que un dels motius pels quals a molts adults ens angunieja el Nadal és perquè la màgia ja depèn, només, de nosaltres. I també perquè és un cruel i transparent recompte de baixes —vaig escriure el passat 25 de desembre pensant, potser, una mica, en aquesta columna d’avui.

Alejandra Pizarnik (1936-1972). “Fumaba, bebía whisky, tenía una sexualidad dudosa. Además, dejaba las sábanas manchadas de maquillaje. Para colmo, decía ser poeta”, podem llegir a Alejandra Pizarnik. Biografía de un mito, de Cristina Piña i Patricia Venti, que acaba de publicar Lumen. Aquest setembre farà cinquanta anys que va suïcidar-se. Poeta argentina coetània, entre d’altres, d’Octavio Paz (que va dir que la seva poesia produïa “un calor luminoso capaz de quemar, fundir y hasta volatilizar a los incrédulos”) i de Julio Cortázar (“cada poema tuyo es el cubo de una inmensa rueda”). Responsable d’una colla de poemaris extraordinaris, com Los trabajos y las noches (1965) o Extracción de la piedra de locura (1968). I de versos com: “invitada a ir nada más que hasta el fondo”. O: “En mis huesos la noche tatuada. / La noche y la nada”. O: “sólo palabras / las de la infancia / las de la muerte / las de la noche de los cuerpos”.

Però aquesta enumeració és en va. No pot resumir-se amb quatre ratlles la foscor furiosa d’una poeta única, els dietaris de la qual (només els escrits íntims) ocupen més d’un miler de pàgines i són una monumental demostració de la capacitat de l’autora de convertir la vida en literatura i la literatura en una cosa que no pot mirar-se de prop gaire estona seguida, perquè et devora. Més versos: “el centro / de un poema / es otro poema / el centro del centro / es la ausencia”.

Pizarnik no forma part del “Club dels 27” només perquè va matar-se als 36. Però l’aura de maleïda i de llegenda és la mateixa. Té un poema dedicat, precisament, a Janis Joplin: “hiciste bien en morir. / por eso te hablo, / por eso me confío a una niña monstruo”. Mariana Enriquez admet que va llegir-la fanàticament d’adolescent, i encara ara. Cortázar, aplaudint-ne la concisió, va dir-li, en una carta: “no es que yo tenga nada contra los poemas largos, pero siempre hay como un milagro en un gran poema breve”.

Cadascú sabrà què hi busca, en la poesia. Jo hi agafo aire. Fins i tot en la més devastadora. Fins i tot en la que té les finestres tancades i, al passadís, un abisme. “Es tan lejos pedir. Tan cerca saber que no hay.”